I si tornam a dir les coses pel seu nom?

Un dels plaers de la vida és fer preguntes a antics professors i sentir el plaer d’escoltar una persona que sap molt més que tu. Això em passa cada vegada que parl una estona amb Alexandre Miquel, que va intentar ensenyar-me algunes nocions d’Antropologia quan era una universitària eixelebrada, i que m’ajuda a obrir els ulls quan necessit contemplar algun problema, alguna dinàmica, amb certa complexitat, més que res perquè he de menester ajuda per no estafar els lectors amb una simplificació absurda del món que ens envolta.

Aquesta setmana parlàvem Alexandre i jo sobre els efectes dels discursos d’odi i li vaig demanar si no havíem de tornar a dir les coses pel seu nom i parlar de classe obrera, relacions de poder, explotació i marginació, per posar alguns exemples. Llavors em va recordar el concepte de ‘neglòssia planetària’, amb el qual Pierre Bourdieu es va referir a la substitució dels termes tradicionals per descriure les relacions socials per conceptes ambigus, com ‘identitat’, ‘globalització’ i ‘governabilitat’, entre molts altres.

Si les paraules són les eines que tenim per organitzar la percepció que tenim de les coses i el pensament, l’objectiu de la neglòssia planetària és imposar un discurs i una manera de fer neoliberals sense que acabem d’entendre que ens exploten per davant i per darrere: com a classe obrera i com a consumidors. El nostre salari és el seu guany, la nostra terra és el seu decorat i els nostres desitjos, els que ens han fet creure que són nostres, són la seva benzina. De qui? De la classe capitalista, de qui posseeix els mitjans de producció, cada vegada més invisible, perquè pot controlar la nostra existència des de qualsevol racó del món.

Bourdieu em va venir al cap en un seminari sobre congestió turística i insularitat que va organitzar la UIB, quan una de les ponents –Dolores Ordóñez, doctora en Espais de Dades de Turisme– va dir que seria millor no fer servir la paraula ‘sobreturisme’ perquè tenia una càrrega negativa. Ella va recomanar parlar de ‘desequilibris’, una manera molt més suau de referir-se a la situació de saturació, massificació, congestió i turistificació que patim els ciutadans de les Illes Balears. Els de classe obrera, és clar. Perquè els de classe capitalista estan entretinguts comptant els doblers que ingressen cada minut de la temporada al banc, lluitant per aplicar una pujada salarial mínima als treballadors que els permeten fer-se rics i llogant habitatges a preus d’or.

Així que, en lloc de dir que les externalitats negatives del turisme ens afecten i ens provoquen sensacions que potser no són tan positives com haurien de ser, senzillament podrien dir que la transformació del turisme dels darrers anys ens fot la vida. Que ens roben, ens converteixen en mercaderia, juguen amb la nostra salut, embruten l’aire que respiram, ens deixen sense aigua, sense espais per conviure i posen preu a coses que haurien de ser de tots per enriquir-se.