Thomas Jefferson
Aquest 4 de juliol fa 250 anys de la Declaració d’Independència dels EUA, però en fa també 200 de la mort de Thomas Jefferson (1743-1826), redactor de la Declaració i un dels personatges més importants, admirats i controvertits de tota aquesta història.
El 1776, Jefferson era un jove advocat que havia estat nomenat un dels delegats per Virgínia. Però era, sobretot, un terratinent, posseïdor, a més, de nombrosos esclaus, malgrat que ell sovint va manifestar una opinió no gaire favorable cap a aquesta institució. En tot cas, la seva visió política va estar sempre marcada per una idea comunitat vinculada a la terra i al cultiu per part dels propietaris, i per oposar-se a la deriva mercantilista que s’imposava a les acaballes del segle XVIII.
A les seves Notes sobre l’Estat de Virgínia, escrites entre 1781 i 1782, Jefferson elogia els pagesos que treballen sense dependre de cap amo, perquè, sostenia, difícilment seran temptats per la corrupció. Aquesta xacra, creia ell, és molt més comuna entre la gent que depèn d’altres persones: dels clients que li compren els productes o del patró que li paga un salari. Per això, la forma d’estat ideal per al nou país que naixia havia de ser la d’una república agrària formada per propietaris que no depenien de ningú. Estava convençut que era millor importar d’Europa allò que es necessitava abans que construir fàbriques, perquè res duia més aviat a la degeneració que la proliferació de ciutats amb indústries i immenses zones residencials.
Per a Jefferson, la figura de l’agricultor propietari era la representació més gran d’un ciutadà virtuós, perquè qui no és econòmicament independent, tampoc ho serà políticament. Malgrat el que pugui semblar, Jefferson no era un retrògrad ni un fanàtic ultraconservador, sinó un humanista erudit, un polímata que destacà com a inventor, músic, filòsof, arqueòleg i arquitecte. Era també un bon coneixedor d’Europa i entre 1786 i 1789 va viure a París com a ministre representant dels EUA a França, motiu pel qual no va poder intervenir en la redacció de la Constitució de 1787.
Malgrat tot, no s’amagà de criticar una constitució que considerava massa centralista i favorable a un context més urbà i industrial. Un dels aspectes controvertits del text, que ens ajuda a entendre el tarannà de Jefferson, era el reforçament del poder militar del nou estat federal, motivat en part com a resposta a una violenta revolta de pagesos a Massachusetts que no podien fer front als deutes i impostos. A contracorrent de la majoria, Jefferson es posicionà a favor dels pagesos i del seu dret a rebel·lar-se: “L’arbre de la llibertat de tant en tant necessita ser regat amb la sang de patriotes i tirans. És l’adob natural”, escriví en una carta el 1787.
Però la immensitat del personatge no el protegia de contradiccions. Entre 1801 i 1809 va ser president dels EUA, va impulsar la seva expansió territorial amb la compra de la Louisiana i va ser precursor del que després seria la doctrina Monroe. Però, un cop deixà la presidència, va fundar la Universitat de Virgínia, el projecte arquitectònic de la qual va redactar.
Jefferson forma part de la fundació mítica dels EUA i és, ell mateix, gairebé un mite. Ho acredità J. F. Kennedy quan, el 1962, en un sopar a la Casa Blanca amb mig centenar de premis Nobel, va afirmar amb sornegueria que mai hi havia hagut allà junts tant de talent i saber humà, excepte quan Thomas Jefferson sopava tot sol.