La temptació del boc expiatori

Les darreres setmanes hem vist com el Govern de Prohens ha centrat gran part de la seva acció comunicativa a tractar l’augment de l’arribada de migrants via pastera i el repartiment de menors tutelats. És cert que les dades mostren un repunt que fa fàcil pensar que s’hagin saturat les infraestructures per a la seva acollida. Així i tot, el fenomen és prou complex per instar els nostres governants a tenir una mirada àmplia, oferint mesures efectives per adreçar aquesta problemàtica alhora que evitar tensar excessivament la convivència.

Assenyalar col·lectius concrets pot arribar a generar atenció mediàtica i suport electoral, però des d’un punt de vista més global sabem que contribueix a augmentar la crispació social. Tenir un ull pendent a com evoluciona l’opinió pública és clau per veure fins a quin punt aquest tema esdevé la principal preocupació dels ciutadans i si certs discursos contribueixen a augmentar l’estigmatització de determinats grups. La història està farcida d’exemples de com la bolla de neu pot arribar a escapar del control dels que en un primer moment treuen rèdit d’un racisme de baixa intensitat, fent que sentin pressió per radicalitzar encara més les seves idees i la seva intervenció. Però no només és delicat des d’un punt de vista de pau social, també des d’un punt de vista ètic: amb el risc de no estar a l’altura del nostre deure moral d’oferir ajut als nouvinguts i respectar-ne la dignitat. Aquesta perspectiva més social i moral, a part d’en l’esquerra, ha estat també vinculada a una doctrina política cristiana, la qual, en part, inspira ideològicament el Partit Popular.

A tot això, el caràcter tècnic de la discussió hauria de prevaler. I no perquè en les discussions tècniques no hi hagi discrepàncies i conflicte. Ja sabem que la ideologia és sempre present encara que moltes vegades invisible: prioritza polítiques públiques, afavoreix uns valors sobre altres, etc. La tècnica, però, sofistica una mica el nostre debat sobre les coses, ens eleva per sobre de simplificacions de processos socials complexos. I quan ho fa, pot incloure el valor de la cohesió social i el respecte pel més o manco estès humanisme que considera que tots els éssers humans mereixen el mateix respecte. És en aquesta discussió on hauríem de centrar-nos, pensar quina és la millor política per gestionar l’arribada d’aquestes persones, pensant que les coses no són tan fàcils com deixar-los morir a la mar o tornar-los tot d’una a la costa africana.

Però no m’escap del tema: també s’ha d’oferir un remei al problema que arribin tantes persones. I per força les mesures hauran de ser estructurals, incloent-hi, per ser completes, un pla d’acció al nord d’Àfrica, la implantació de Frontex a les Balears i un major suport de l’estat espanyol per assumir el cost de l’actual crisi, tant en el repartiment dels migrants arreu de l’estat com a donar el suport econòmic adequat per fer-ne front. Potser és una qüestió desagradable per moltes persones, però ignorar el problema no posarà solucions. I clarament passar de menys de 200 migrants arribats a les Illes el 2018 per la mar a quasi 6.000 l’any passat és un repte que requereix una resposta política.

Igualment, encara que es posin en marxa mesures profundes i es reparteixin els migrants que ja arriben a les costes a la resta de l’Estat, els polítics i ciutadans d’aquí haurem d’assumir inevitablement un cost fins que el flux s’acabi reduint. I aquest cost inclou acollir part de les persones que ja són aquí i de les que estan arribant. I perquè això sigui possible de manera pacífica hem de menester que a l’opinió pública no se l’estigui encalentint constantment amb discursos que més enllà de moltes vegades ser racistes i xenòfobs, normalment simplifiquen el que per força és una cosa complicada i que no se solucionarà d’un dia per un altre.

Cal recordar, en un moment com aquest, per donar una mica de perspectiva, que el 2024 els migrants d’origen africà representaven un 15% de la població estrangera a les Balears, tenint per davant la població d’origen europeu (un 31%) i americà (un 48%). O dit d’una altra manera: a Mallorca hi ha més persones nascudes a Andalusia, Colòmbia i l’Argentina que al Marroc. Amb això no pretenc dissoldre la importància que té donar solució a l’arribada de pasteres, però sí centrar una mica el debat de la pressió demogràfica, que és real i que té conseqüències sobre les nostres infraestructures, especialment l’habitatge.

És essencial donar a cada cosa la importància que realment té. L’arribada de migrants en pastera és un problema greu que requereix resposta, però el problema de l’infrafinançament ja ve d’abans, també del nostre empobriment progressiu, la reculada de parlants de català i de l’augment de la pressió demogràfica. Tots aquests problemes són estructurals i només una mirada llarga i que defugi de cercar bocs expiatoris podrà posar fil a l’agulla.