23/06/2023

El temps a la pell

Sense saber ben bé com, he anat a parar a una pàgina que ofereix les fotos de l’abans i l’ara d’una pila de personatges famosos. M’han vingut al cap tot de raons per no quedar-m’hi –seria masclista?, edatista?–, però només de veure tres o quatre rostres en la seva versió jove i envellida, ja m'he adonat que es tractava d’un exercici que podia ser molt interessant.

La majoria de personatges (moltes més dones que homes) pertanyen al món de l’espectacle. Són gent que reuneix dues condicions: la primera és que coneixem molt bé els seus rostres i la segona és que la majoria són partidaris de la cirurgia plàstica i totes les altres opcions que hi ha avui dia per no envellir (perdó: perquè no sembli que envelleixes).

Cargando
No hay anuncios

El resum de la meva observació de la majoria d’aquests rostres podria ser: quan ja no són joves, les dones volen ser més rosses, estar més primes, tenir més pit i uns llavis més molsuts. Si busquem els contraris és fàcil deduir que la dictadura de la imatge no ens vol ni morenes, ni grasses, ni planes ni amb llavis prims. Si reuneixes tres d’aquestes quatre característiques, amiga, ja has begut oli.

Entre tots aquests rostres estirats, modificats, en algun cas irreconeixibles, hi trobo pel cap baix dues excepcions. Són, potser, les dues estrelles més brillants de l’univers hollywoodià: Meryl Streep i Julia Roberts.

Cargando
No hay anuncios

No dic que no s’hagin retocat o punxat, però, en tot cas, ho han fet molt bé. No sé si és mèrit dels seus cirurgians plàstics o d’elles mateixes, que s’han deixat aconsellar pel seny. 

A la imatge de la Meryl Streep d’ara (setanta-tres anys) i reconeixem perfectament la jove que va protagonitzar la sèrie Holocaust i la pel·lícula Kramer contra Kramer. A les imatges de jove té la pell llisa i els ulls plens de llum. Al cap de cinquanta anys, el seu rostre, simplement, reflecteix el pas del temps: arrugues i senyals d’expressió i una mirada plena d’experiència i d’aprenentatges.

Cargando
No hay anuncios

Una cosa semblant podem dir de la Julia Roberts. Era una noia tendra, de pell fresca, somriure ampli i mirada riallera. Ara és una esplèndida dona madura, que conserva la màgia del seu somriure malgrat que els anys li hagin esmorteït la brillantor de la mirada.

No faré el sòmines: no diré que m’agraden les meves arrugues perquè són el rastre de les vegades que he rigut. M’agradaria no haver-me arrugat i no haver-me engreixat i que el meu cos no hagués perdut elasticitat. I poder sopar formatge i vi i no llevar-me l’endemà amb maldecap. I no haver d’interrompre la conversa cinquanta vegades per intentar de recordar un nom que no em surt. 

Cargando
No hay anuncios

Només dic que si hem acceptat que la naturalesa ens hagi fet alts o baixos, llestes o curtetes, simpàtic o tímid, valenta o covarda, també devem poder acceptar que el pas del temps ens fa envellir. Mirar de frenar-ho és una lluita estúpida perquè sempre la perdrem.

Evidentment, que cadascú faci el que vulgui. Però jo admiro el seny de la Meryl Streep i la Julia Roberts, que malgrat estar sotmeses a una pressió estètica gegantina, han optat per voler-se reconèixer quan es miren al mirall.

Cargando
No hay anuncios

Al meu parer, la bellesa no és a l’interior (només), també és a l’exterior, i precisament per això trobo que els rostres d’aquestes dues actrius, ara mateix, són d’una bellesa esplèndida, natural i que es correspon amb l’edat que tenen. I a mi m’agrada més. Només això.