El temple del Sol

Enmig de la marjal poblera, l’eclipsi s’ha vist collonut. Des de dies abans que havia provat d’apamar com estaria el Sol a aquella hora, i la veritat és que segons les previsions i la zona, en aquell moment el Sol quedaria rere la nostra Serra, perdut més enllà de Búger i Campanet. Molt probablement no era el millor lloc de Mallorca per apreciar la cosa, però ho volia fer des de damunt de la paret del safareig del meu padrí Joan, a qui la cosa hauria divertit sobre manera. És ben cert que la temptació de mirar el Sol és tan antiga com Dèdal, i que, saturats d’espectacles, ja no ens quedava altra cosa per consumir que un espectacle còsmic. Si una cosa caracteritza el capitalisme d’ara és que es basa en l’atenció, en la capacitat de tota martingala per atraure els ulls de la gent i mantenir-los a damunt. El que crea riquesa no és vendre coses sinó comprar i vendre atenció, perquè qui aconsegueix això pot construir-hi a damunt qualsevol tripijoc comercial. L’eclipsi, però, ha democratitzat l’atenció, i ha posat a l’abast de tothom d’aquestes contrades la possibilitat de veure com la bolla de foc del Sol, rere el vidre de les ulleres segures i assequibles, s’anava tapant per una bola negra que irrompia des de l’esquerra i des de sota, com un globus afamat. És una banalitat, i al mateix temps una meravella. 

Què hem anat a veure sinó una ocultació? No es fan més presents les coses quan fan veure que s’amaguen? Ningú volia perdre-s’ho, o dir que no ho havia vist, per bé que, en això també hi ha hagut els seus esnobs, els seus desmenjats, els seus erudits de panfonteta i els que no deixaven de patir pels ulls de la jovenalla. A mi m’interessa més la sociologia que l’astronomia, i per això acaba sent més il·lustratiu del món en què vivim el que passa a la Terra que el que s’esdevé al cel. Hem vist que gairebé tothom s’ho ha agafat com unes campanades de Cap d’Any, o qui, quan tot plegat ha acabat, s’ha demanat en veu alta què tocava ara, com si els astres estiguessin al cel per fer-nos jutipiris. 

Rere els plàstics foscos, però, tot plegat només era un joc de llums i ombres, no ens enganyem. Res comparat amb el primer eclipsi que vam ‘viure’, que no va ser televisat sinó en còmic, quan en Tintín se salvava de ser cremat viu invocant el Sol un dia marcat per l’eclipsi davant dels idòlatres inques. Avui en dia es qualificaria l’episodi d’eurocentrista, o d’arrogància blanca, el domini colonial de qui sap davant del qui no sap i pot ser –ha de ser– manipulat per treure’l de la ‘barbàrie’. L’eclipsi també ha servit per tornar a fer sortir els nostres paranoics, que ara no es refiaven de les ulleres homologades, talment abans no es refiaven de les mascaretes o de la veritat de la covid. N’hi ha per posar-hi cadiretes, és cert, però mirant l’horitzó, allà on el nostre Sol estimat se’n va a jeure, avui ben tapat per una Lluna tafanera. A veure si el Sol demà torna, a esclafar-nos fins a fer-nos tornar més beneits. Fins a l’agost de l’any vinent, que diuen els saberuts que n’hi haurà un altre –de parcial, almenys al nostre racó de planeta.