Tauler de taurons
PalmaQuan va arribar el 2007, el grup d’amics es dividia entre els de vuit llinatges mallorquins, amb un habitatge assegurat per herència, i els que érem fills de forasters, que només podíem heretar la hipoteca dels nostres pares. A la meva colla era un axioma.
Mentre els afortunats arribaven amb les claus a la mà sense haver trepitjat un banc, la resta ens llançàrem al mercat, adrenalítics i espantats, perquè cada mes els pisos pujaven 6.000 euros. Als bancs, cada dia era el del patró. No importava si l’endeutament superava el 70%. Sempre hi havia manera d’arreglar-ho.
Em varen rebutjar la concessió de la hipoteca a un banc i vaig anar de viu al següent, com si fossin ells els qui s’haguessin de barallar per mi. Vaig negociar com un brau. M’hi anava el futur. Literalment. I vaig tancar unes condicions que fins i tot el notari va qüestionar. Sent agraïment per l’entitat que, lògicament, acabà absorbida per una altra, la més lladre, però també la supervivent.
Anys després, un gestor em va dir que no li interessava com a client perquè les meves condicions li feien perdre doblers. Ni tan sols tenia obligatòria l’assegurança de vida. No em vaig immutar davant el comentari. Només vaig somriure.
Per descomptat que critic el que va passar aquells anys, però vista l’evolució del sistema immobiliari, la submissió de l’Administració i el poder absolut dels especuladors, m’he de sentir afortunat perquè, amb molts esforços, vaig sobreviure a l’euríbor desbocat d’aquella etapa. Paradoxalment, vaig pagar la festa dels bancs, la mateixa que, vista amb perspectiva, em va permetre ser propietari.
Ja el 2007, sense aquell descontrol, tenia les mateixes possibilitats que ara d’adquirir un habitatge. En realitat, la situació és molt pitjor avui, perquè la classe mitjana –si és que encara en queda res– no pot ni plantejar-se demanar una hipoteca. El control ha passat a mans del capitalisme més salvatge i líquid, als fons d’inversió amb què els bancs, gràcies als doblers de tothom, varen amagar el problema davall l’estora. Ara et reben a les seves oficines blanques, d’aire hortera-futurista, i ignoren que varen convertir els desnonats en un número d’expedient transferit a especuladors de rastre difícil. El 2007 ja era complicat comprar un pis, però, com a mínim, encara formàvem part del joc. Ara, el tauler és cosa de taurons amb corbata.