PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe dues entrevistes a Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012) que va fer-li Manuel del Arco (Saragossa, 1909 - Barcelona, 1971), amb el seu estil genuí, per 'La Vanguardia' (25-X-1955/5-XII-1958). Traducció pròpia. Era a la primeria de la carrera d’aquell eminent artista català de la segona meitat del segle XX. Del Arco va il·lustrar l’entrevista del 1958 amb la mateixa caricatura de Tàpies que havia publicat tres anys abans. Avui s’inicia l'Any Tàpies amb exposicions i activitats a propòsit del centenari del seu naixement. És també una avinentesa per impulsar la Càtedra Antoni Tàpies a la Universitat Pompeu Fabra.
25-X-1955: El grup de “pintors sense ismes” i els diguem-ne abstractes, o no descriptius, no estan d’acord. Vaig escoltar els primers i, en justícia, he d’escoltar aquests altres. Antoni Tàpies, la figura destacada en la Biennal d’enguany, és el més representatiu dels no figuratius. Soc davant la seva obra; no entenc absolutament res del que tinc davant. Espero que el seu autor m’ho expliqui: –Què és això? –indico les seves tres teles. –Tres pintures –diu–. Què és pintura segons vostè? –Un vehicle capaç de transmetre a l’espectador el tipus d’emoció X que pretén el seu autor. –Aquest quadre –n'assenyalo un dels tres– per a uns és una pell d’elefant, per a altres, pedra, ¿què ha volgut vostè representar? –Ni pell d’elefant, ni pedra; és simplement una composició pictòrica. [...] –L’artista no ha de convèncer la gent? –L’artista, per fer-se comprendre, no ha de baixar a la majoria; és la majoria qui ha de pujar a l’artista. –Això no és pas una pedanteria? –Crec que no, perquè jo no nego a ningú la capacitat d’entendre’m. [...] En aquest instant passa un espectador davant les pintures de Tàpies: l’home les contempla i diu. “Això és una paret atrotinada, amb pàtina del temps”. –Ho ha sentit? –pregunto a l’autor dels quadres. –No em sembla pas malament aquest comentari; en un fragment de paret, pot haver-hi molt dramatisme. –Per què no l’han engegat a pastar fang? –Ja soc allí. –Content de ser-hi? –Abans que ser funcionari de l’art prefereixo passar per maleït. –Ho ha aconseguit...
5-XII-1958: El Premi Carnegie ha estat concedit enguany a Antoni Tàpies. El director artístic de l’Institut Carnegie viatja pel món i selecciona obres d’artistes que considera interessants i munta, amb elles, una exposició a Pittsburgh, on un jurat internacional falla. El premi és de tres mil dòlars. Visito l’autor premiat al seu estudi. L’obra guanyadora, segons la fotografia que m’ensenya, segueix la línia de les que tinc davant. –Quina diferència hi ha entre un quadre seu i un mur patinat pel temps? –La diferència fonamental és que als meus quadres, tot i que a primera vista no es noti, hi ha imatges concretes, fetes amb la màxima deliberació. Sovint, també les tinc en el subconscient, però, per la meva sensibilitat, afloren. [...] Què té a veure la seva pintura amb la dels nostres clàssics? –Si segueix la pintura des del Renaixement, veurà que la meva obra és una conseqüència lògica de la feta en etapes posteriors. –No es troba més a prop de la prehistòria, posats a buscar antecedents? –Temperamentalment, està molt lluny; però, espiritualment, l’art modern ha après molt de les arts primitives, que, per desgràcia, han estat minimitzades durant segles. Trobo tant o més important una pintura polinèsia o una pintura xinesa del període Sung que un quadre de Rafael. –Anem enrere, doncs? –No és que anem enrere; el que passa és que la pintura acadèmica, conseqüència de la pintura renaixentista, ha cregut, durant anys, tenir l’exclusiva de la bellesa. –La bellesa ja no és tema pictòric? –Hauríem de posar-nos d’acord sobre què és bell; i discutir sobre la bellesa ja no m’interessa. –Què l’interessa a vostè? –El meu ideal és ser un bon exemplar humà espiritualment. [...]