Podria parlar en català? “No, tanmateix, la meitat no ens entendrà”

—Samuel, amb sinceritat, tu als teus fills els parlaràs en català?

—No.

—D’aquí a cent anys els vostres nets a penes recordaran que vosaltres un dia vàreu saber parlar en català, si tots decidiu deixar-lo de parlar. En el substrat de l’espanyol que es parlarà a Mallorca d’aquí a cent anys tan sols hi romandran un grapadet de paraules del mallorquí que ara sentiu: “Bé”, “idò”... Si l’abandonau vosaltres, la llengua catalana desapareixerà, perquè ningú més que nosaltres enlloc del món la parla. S’extingirà com desaparegueren els mamuts, el tigre de Tasmània i el lleó marí del Japó. Es fondrà en els annals del temps com el bram dels darrers dinosaures.

En Samuel és alumne a un institut qualsevol de Mallorca. En Samuel, en el seu dia a dia parla amb tots els seus iguals en espanyol. Està empegueït de parlar la llengua de la seva família. Fins i tot amb els professors comença sempre en espanyol. Avui la tutora ha telefonat a sa mare per presentar-s’hi, en aquest inici de curs. La mare d’en Samuel parla en català amb total desimboltura. Ell, en canvi, no s’hi sent mai còmode, gens. És la realitat repetida entre molts de joves d’origen catalanoparlant en molts d’indrets de tot el territori. D’una banda, es trenca la cadena de transmissió de pares a fills, primer en l’àmbit competencial, amb infants i joves que han perdut de forma alarmant la fesomia lingüística catalana, tant en l’aspecte fonètic com en el morfosintàctic i en el fraseològic, i que no són corregits pels seus progenitors que no perceben aquestes ‘noves’ maneres de parlar com una incorrecció o un problema que calgui esmenar; i després en l’àmbit de l’ús de la llengua, tant pel que fa a l’ús social amb externs, com també, fins i tot, en l’entorn familiar. Les renúncies es compten a milers.

Així, idò, l’únic entorn segur lingüísticament per als joves d’avui, tant per als qui han après la llengua catalana a ca seva, com per als qui s’hi aproximen des d’un entorn més social, és l’escola. O això ens pensàvem. Es deu pensar, el lector amable que qui escriu es vol referir ara a la piconadora lingüística en què s’han convertit les escoles i instituts, on, anant bé, trobam dos o tres alumnes catalanoparlants a cada aula.

Però no. No veníem a parlar d’això, avui. Durant aquest començament de curs, els sindicats educatius han ofert sessions informatives per als nous docents interins per informar-los de la naturalesa i funcionament dels diferents requisits i tràmits que s’han de superar per poder arribar a accedir a una plaça de professor. El responsable d’una d’aquestes reunions informatives del sindicat ANPE, encetà la seva al·locució en espanyol. Al punt hi intervingué una mestra, demanant explicacions per la llengua triada. “Tanmateix, la meitat no ens entendrà”. Més enllà de la posició lingüísticament miserable d’aquest sindicat, els responsables del qual no tenen inconvenient a baratar de llengua quan “la bona educació” així ho requereix, podem inferir que l’anècdota no és casual ni gratuïta.

Requisit de català: A1

Enguany la Conselleria d’Educació ha decidit que el requisit lingüístic per accedir a una plaça de docent interí enguany és un A1. Per als que siguin llecs en la qüestió, l’A1 és el nivell més baix que es pot acreditar en coneixements lingüístics. Per obtenir-lo cal demostrar una certa comprensió de textos orals senzills, i una capacitat expressiva mínima en llengua catalana. Vaja, que n’hi ha prou de xampurrejar un poc de català i d’entendre una instrucció senzilla, per exemple. Però que estiguin tranquils els alarmats defensors de la llengua, que dia 30 de juny, si no han acreditat el C1 més el FOLC, tots aquests docents seran destituïts del seu lloc de feina. El que no diuen és que en el tràmit que s’obrirà durant l’estiu per accedir a les llistes del curs següent podran tornar a optar a una plaça si acrediten, atenció, oh, sorpresa, un A1 de català.

A estones pareix que se’n volen riure de nosaltres. I més d’una vegada ho aconsegueixen. El conseller Antoni Vera, amb la idea de garantir la cobertura total de places docents, decideix regalar el tema de la llengua, com si fos aquesta la trava que impedeix als professionals de la docència poder venir a Mallorca a fer feina. Potser si els posassin cases i pisos a preus normals i assequibles, tots aquests futurs docents trobarien també raonable la necessitat d’aprendre la llengua del país on han d’anar a fer d’ensenyants.

De polítiques lingüicides n’hi ha hagudes sempre que el PP ha governat. I alerta, que el PSOE tampoc no és cap sant... Però cal reconèixer l’habilitat de Margalida Prohens. La presidenta ha exercit sempre de campanera i de mallorquina, i no té cap inconvenient per enarborar la defensa de “la nostra llengua” i de “les nostres senyes d’identitat”, una manera de presentar-se davant el món molt més intel·ligent que la que va tenir en el seu moment l’ínclit José Ramón Bauzá. Per això, en comptes d’haver de fer front a una vaga indefinida, Prohens i Vera poden fer gira pels centres educatius, on la comunitat educativa els espera desmobilitzada i amb els braços baixos. És hora de reviscolar.