11/12/2021

Tabús

Tabú: allò que no es pot tocar. La fragilitat de les institucions humanes és tan gran que el tabú és sovint el ciment que les aguanta. Què seria de les religions si Déu no fos tabú? Si es pogués parlar-hi, interpel·lar-lo o donar-li visibilitat, no aguantaria tres dies. La seva força rau en la seva inaccessibilitat. Si fos susceptible de ser exposat s’acabaria el misteri sobre el qual se sosté tot l’edifici. La justificació del tabú és la irracionalitat: allò que la raó no pot explicar. Que és una manera de fer-ho inaccessible a la racionalitat humana. D’aquí l’espontània tendència a convertir en tabú tot allò que trontolla.

Una gran conquesta de la modernitat ha estat desafiar els tabús amb la raó. Però, com és ben sabut, els instruments humans són sempre armes de doble tall: capaces del millor i del pitjor. I la raó sacralitzada desmunta tabús però en construeix immediatament d’altres: ho hem vist amb els totalitarismes moderns, que sense la legitimitat del sagrat busquen la consagració en el futur, la gran promesa que no arriba mai.

Cargando
No hay anuncios

Avui, potser la figura més pròxima al model sagrat és la nació, convertida en ens superior intocable i indefinible que vincula els ciutadans d’una terra determinada, i se suposa que és l’ànima -feta d’acumulació històrica i assumpció activa- que cohesiona una societat. És la dimensió transcendental d’una comunitat que inevitablement consagra la dinàmica de l’amic i l’enemic. En aquest país en sabem prou, de tot això.

Però el tabú avui s’està convertint en un producte de supermercat polític poc resistent al control de qualitat. I tanmateix se segueix utilitzant fins a nivells de màxima banalització, quan es vol fer servir per protegir coses impossibles de fer invisibles. A Espanya n’hi ha dos exemples: la Constitució i la monarquia. La incapacitat de trobar un consens per a una reforma de la Constitució que és imprescindible obliga a elevar-la a la categoria de tabú: no es pot tocar, com hem vist aquesta setmana al Parlament espanyol. Pel que fa a la monarquia, des de l’abdicació de Joan Carles I les seves vergonyes es despleguen dia a dia en l’escena pública. I, tanmateix, de Sánchez a Abascal, passant per Casado, s’insisteix que és intocable. I així només pot créixer la distància entre política i ciutadania.