19/03/2023

Tamames, el supervivent de la foto proscrita

Fotografía en color, / en tono sepia-amarillo, / voy buscando un nuevo brillo / que me haga comprender / cómo permanece el ser, / el ser querido en ausencia, / a partir de la existencia / de un antiguo resplandor”. Aquests versos cantats per un vocalista estrafolari anomenat Ricardo Solfa, que tenia una retirada a Jaume Sisa, eren com el peu de foto artístic d’una de les instantànies més cobejades del fotoperiodisme espanyol: Santiago Carrillo desafiava la clandestinitat per forçar la legalització del Partit Comunista a la Transició. Al seu costat, Ramón Tamames, que quaranta-set anys després defensarà una moció de censura a Pedro Sánchez en nom del partit ultradretà Vox.

El divendres 10 de desembre de 1976 l’històric líder del PCE, un dels dirigents polítics més buscats de la història del franquisme, es treia la perruca que li permetia passejar-se per Madrid sense ser reconegut i es plantava davant d’una cinquantena de periodistes en un pis de l’elegant barri de Salamanca. Els periodistes havien estat citats segons les regles de la més estricta clandestinitat, havien passat diversos filtres i l’aparell del partit s’havia assegurat que no els seguia la bòfia. Carrillo els va dedicar exactament cent minuts, al costat de dirigents molt seleccionats per diverses raons: els secretaris generals del PSUC i del Partit Comunista de Galícia, Gregorio López Raimundo i Santiago Álvarez, que venien de la guerra i d’una resistència heroica passada per molta tortura; el cultíssim responsable de relacions internacionals, que donava la cara davant la premsa estrangera també convocada, Manuel Azcárate; i les joies de la corona republicana d’última generació, universitaris de molt prestigi i també de molta detenció, com l’advocat Jaime Ballesteros, la física Pilar Brabo i l’economista Ramón Tamames, en aquell moment de molta moda perquè el seu llibre ¿Adónde vas, España? estava entre els més venuts i la seva novel·la autobiogràfica Historia de Elio havia sonat per guanyar el Planeta i també anava per bestseller.

Cargando
No hay anuncios

Tamames va ser probablement l’economista més famós de l’Espanya dels temps franquistes. Catedràtic d’estructura econòmica, les seves publicacions, tant acadèmiques com de divulgació, eren citades i llegides. Va entrar al PCE l’any 1956, quan era un dels líders de la primera gran revolució estudiantil que va dinamitar el SEU, el Sindicato Español Universitario falangista, un lideratge pel qual va fer la seva primera presó. El va captar Jorge Semprún, que sí que va guanyar el Planeta l’any següent amb l’Autobiografía de Federico Sánchez, el seu nom de guerra com a responsable del partit a l’interior. Semprún, sempre brillant quan agafava la ploma per narrar o fer un guió de cine, va fer una bona collita gràcies al seu prestigi i els seus dots de seducció, singularment Tamames i Fernando Sánchez Dragó, que ara fa costat a la moció de Vox. Segons Sánchez Dragó, “su poder de seducción [de Semprún] era de los que no admiten réplica". "De hecho, nos sedujo a todos”, diu, i cita, entre d’altres, Enrique Mugica, després important dirigent socialista; Javier Pradera, ideòleg fundador d’El País; ell mateix, i el nostre home a l’Havana, Ramón Tamames.

En aquell moment, el PCE i aquí el PSUC eren partits contenidors d’antifranquistes a l’aixopluc de la millor estructura organitzativa contra la dictadura. El temps ho va demostrar amb escreix, començant per Semprún ministre de Cultura amb el PSOE i amb el paradigma Tamames, capaç d’escriure a les dues revistes del compromís històric: Triunfo, òrbita comunista, i Cuadernos para el Diálogo, òrbita democristiana. Tamames tenia molt bones relacions amb la dreta, fins i tot amb militars, que li van valer ser un interlocutor imprescindible en els pactes de la Transició, amb càrrecs de responsabilitat institucionals com a diputat a Corts i primer tinent d’alcalde de la millor municipalitat de Madrid, encapçalada pel professor Tierno Galván. Aquell Tamames va captivar Carrillo; Gregorio Morán ho descriu perfectament al seu llibre Miseria y grandeza del Partido Comunista de España: “Santiago sabe lo que quiere. Necesita técnicos tragasables como Tamames, que escribe análisis de estructuras económicas, novelas, nada, anda en bicicleta, sube montañas, lee tres libros en 24 horas, redacta resúmenes de una cuartilla y habla idiomas sin hacer señas”.

Cargando
No hay anuncios

No sé si el seu pas a la moció de censura ultra és una conversió ad usum, però transitar de l’amor de Carrillo i ser el seu negre en publicacions essencials, i recalar després al CDS de Suárez, denota més aviat una personalitat, i s’entén encara més si hi afegim una aversió estructural al PSOE: de Tamames és aquella frase-eslògan que els va fer tant mal, “PSOE, cien años de honradez y cuarenta de vacaciones”, al·ludint al seu relatiu paper en la lluita contra la dictadura. La clientela de Tamames fa molt de temps que ja no és cap esquerra sinó la dreta, i la moció de censura de Vox amb ell al faristol va més encaminada a pispar vots al PP que no pas a un Sánchez que fins i tot pot créixer debatent amb un polític ara amb menys energia que Rajoy, Casado, Feijóo i Gamarra, però amb molt més cubicatge intel·lectual. L’espectacle, com a mínim, està garantit.

Això sí, en el sopar del 31 de juliol de 1980 a casa de Tamames, en el qual es va intentar carregar Carrillo liderant el sector “renovador” del PCE, per invocar la renovació va proposar que el límit d’edat dels membres del Comitè Central fossin els 65 anys que prescrivien la jubilació. Ara ell torna a la palestra gairebé un quart de segle després de l’obsolescència que va programar. Veurem si parla des de la senectut i arreplega vots moderats que moderin Vox plan renove Meloni, o des de la senilitat i no és capaç de rebatre les crítiques que li faran de travessar la línia vermella i rentar la cara a la xenofòbia i la banalització de la violència de gènere. Ni de condemnar el franquisme contra el qual va lluitar.