‘Sorpasso’ francès

Jean-Luc Mélenchon, líder de La France Insoumise, que havia obtingut el 22% dels vots en la primera volta de les presidencials franceses, per darrere de Macron i Marine Le Pen, ha aconseguit l’acord de tota l’esquerra francesa, inclòs el PS (que va obtenir només l’1,75% dels vots a les presidencials), per concórrer unida a les properes eleccions legislatives. Podria dir-se que aquesta aliança representa una nova fita en un llarg debat sobre el paper de l’esquerra en la societat actual, iniciat amb la ‘tercera via’ que enarborava el laborisme britànic, encapçalat per Tony Blair, i el seu posterior fracàs, i que encara ara es manté. Com a element col·lateral, s’ha de considerar el trasbals de lideratge a l'esquerra gal·la com un nou descens a l’infern d’un partit socialista, igual que anys enrere havia succeït amb el PASOK grec (i naixement de Syriza) i el PS italià. Tot un avís per a navegants. 

La confirmació de la prevalença de La France Insoumise, formació política a l’esquerra de la socialdemocràcia, és un moment oportú per fer una reflexió sobre certes característiques que s’assignen a l’esquerra emergent. Esquerra radical. En aquest sentit, convé deixar clar que l’objectiu principal de la coalició de l’esquerra francesa és guanyar les legislatives que tindran lloc el proper 12 i 19 de juny, per obligar a la formació d’un govern de cohabitació amb el president Macron. Un objectiu tan ‘radical’ com governar gràcies als vots dels ciutadans. Gent senzilla que vol participar en la cosa pública, segurament això és el que temen els qui els titllen d’extremistes. “Govern indigne”, en una situació similar, és l’expressió que ha utilitzat la dreta espanyola per definir la coalició entre socialistes i Unides Podem. La suposada radicalitat seria, doncs, gosar governar, com si aquest fos un dret exclusiu d'alguns.

El mantra de la inestabilitat. Agafem, novament, el cas d’Espanya com a exemple. Múrcia, Madrid, Castella i Lleó i Andalusia, totes comunitats governades per estranyes coalicions conservadores (no homologables a Europa) on hi ha hagut eleccions anticipades aquesta legislatura. Cinc comunitats sobre un total de sis de governades per les dretes, de rècord. A l’altra cara de la moneda, el govern de coalició, aquesta mateixa legislatura, ha aprovat dos pressupostos generals de l'Estat i no poques importants lleis amb el suport dels partits de l'‘altra’ esquerra i els nacionalistes. “Alianza Frankenstein” l'han anomenada els mitjans afins al conservadorisme espanyolista. Definitivament, quan es tracta de desacreditar (“Vencereis, pero no convencereis”, de Unamuno), a la dreta espanyola li surt la vena squadriste, l'antítesi de l'ordre.  

Tanmateix, el debat que genera el sorpasso francès de l’esquerra emergent respecte de la socialdemocràcia actual, que podríem definir essencialment d’utilitarista, dedicada a l’administració més eficaç del sistema, sense descartar un cert concepte de justícia, és el de com connectar amb els interessos populars i majoritaris en una societat de capitalisme en crisi. La més pura tradició socialdemòcrata, i de l’esquerra en general, havia estat donar contingut i forma política a les reivindicacions dels moviments socials i sindicals, i això la va portar a deixar la seva empremta de progrés durant gran part del segle passat. La sotsobra d’aquestes darreres dècades de predomini de les idees neoliberals han conduït al descontentament i a la desil·lusió respecta de les estructures polítiques d’una part important de la població. El sorgiment de potents moviments socials (es va simplificar sota la idea dels ‘indignats’) que posaven en dubte la viabilitat del sistema va provocar la revitalització de la visió més comunitarista de l’esquerra i un ressorgiment de la importància de la societat civil. Postmodernisme neoclàssic. 

Amb desdeny, a aquesta nova esquerra se l'ha anomenada populista. Però el seu sentit comunitarista no té res a veure amb el populisme trumpista, ni el dels seus seguidors europeus. En desacreditar la seva expressió política, es pretén menysprear els moviments socials que la sustenten. És el reflex condicionat de certs grups dominants a la por per la gent senzilla organitzada. Pavlov en estat pur. De manera tampoc homologada per les organitzacions internacionals, a l’estat espanyol aquests darrers anys s’ha viscut la instrumentalització efectiva –llei mordassa i judicialització de la política– de com es pretén confondre l’exercici de les llibertats bàsiques amb una alteració de l’ordre. Àdhuc creant una nova categoria de ciutadans: aquells que són susceptibles de ser espiats simplement perquè pensen d’una manera determinada. Arribats a aquest extrem, que et diguin populista és el menor dels problemes. 

Esquerra rupturista i antisistema. La negativitat intrínseca dels dos conceptes no té per què ser considerada dolenta. Si es miren des de la perspectiva de la gent jove, de la precarietat laboral, de la violència immobiliària, de la pobresa energètica... segurament, es veuran com a propostes necessàries i imprescindibles. Si els observam des de la perspectiva de la crisi climàtica, l'escassetat de primeres matèries i el creixement imparable de la desigualtat es converteixen en condicionants bàsics per transitar cap a un sistema de vida més just. Podríem concloure que la negativitat d’ara forma part del progrés futur.   

Celestí Alomar és geògraf