Solemnes, tanmateix

Una aportació que sens dubte haurà deixat el Procés a la política i a la societat catalanes són uns índexs desorbitats de solemnitat. Paraules solemnes, gestos solemnes i actituds solemnes, a càrrec de persones molt solemnes en situacions solemníssimes (i greus). Si és cert que amb el trencament de la coalició de govern s’ha acabat per fi el Procés, com ha suggerit aquest dissabte Jordi Sànchez, aleshores serà el moment d’avaluar l’herència que haurà deixat el Procés. I, a banda d’un moment veritablement estel·lar en la història moderna de Catalunya (la mobilització ciutadana de l’1 i el 3 d’octubre de 2017), i d’un llarg període d’excepcionalitat que ha mostrat la feblesa i la corrupció que corquen la democràcia espanyola (la repressió contra l’independentisme català, amb el sòrdid paper que hi han fet tots els poders de l’estat espanyol, a més d’uns mitjans de comunicació abocats a fer de bombers incendiaris), allò que hi trobarem és una frondosa selva d’impostures. Solemnes totes elles, això sí.

La solemnitat pot no ser sempre negativa: Companys, per exemple, va redimir una trajectòria diguem-ne erràtica amb la solemnitat d’un crit (“Per Catalunya!”) proferit moments abans de ser afusellat. Amb el Procés, però, ha succeït el més habitual, i és que la solemnitat es converteixi en el recurs fàcil quan no es vol admetre que no es té res a fer ni a dir. Dirigents i més dirigents de Junts, d’ERC, de la CUP (de primera, segona, tercera i encara quarta fila: les pupil·les dilatades de goig i frisança quan per fi els venia el torn de menjar la seva ració de càmera i micro) declarant amb tota solemnitat que treballaven per Catalunya, quan en realitat ho feien només per la disputa de l’hegemonia dins un mateix espai polític, sobretot pel que fa a ERC i Junts, als quals es pot aplicar aquella frase atribuïda a Nietzsche segons la qual el matrimoni consisteix a culminar un seguit de petites tonteries amb una colossal estupidesa. Naturalment, la solemnitat és també el vestit predilecte de la vanitat i l’arrogància, dues qualitats que s’han desbocat durant el Procés fins a desfigurar-ho tot: vegeu com algú com Jordi Turull, que va anar a la presó en l’interval entre la primera i la segona votació d’investidura com a president per cortesia d’un moment solemne que va tenir la CUP, s’ha vist reduït a fer quasi de comparsa de l’expansiva Laura Borràs.

O com Pere Aragonès, imbuït de solemnitat presidencial, cerca a correcuita qui vulgui ocupar (per Catalunya, no en faltaria d’altra) els alts càrrecs vacants, mentre Oriol Junqueras afirma ben solemne que es pot prorrogar el pressupost vigent en comptes d’aprovar el que s’havia elaborat amb Junts, que ara se’n desmarca després d’haver-lo construït. Canviaran moltes coses d’ara endavant, començant pel fet que la majoria –i ja no diguem la unitat– independentista se n’ha anat a fer punyetes, i amb ella qualsevol opció de proclamar solemnement la República Catalana. Però res no ens salvarà de veure i sentir solemnes bajanades dia sí i dia també.