Seqüeles positives

No hi ha res com una pandèmia per provocar alguns punts d’inflexió a escala mundial. Sembla que aquesta sensació que hi haurà un abans i un després del covid-19 ens acompanyarà durant molt de temps, i potser ni tan sols acabem de desempallegar-nos-en mai: talment com passa amb les guerres i amb els atemptats o amb els grans moviments polítics i socials, la brutalitat amb què ens ha sacsejat aquesta crisi sanitària global ens haurà situat en un punt de no retorn que, si ens posem irreverents, ens podria ben bé fer flirtejar amb la idea sacrílega que les mesures temporals 'a.C.' i 'd.C.' abandonin per sempre més qualsevol connotació religiosa i es limitin a marcar les èpoques anterior i posterior al covid-19: la lletra ce, pobra, feia temps que no encapçalava un concepte tan summament odiat i temut arreu del món.

A un nivell abstracte, hi ha diverses conclusions i sensacions agredolces que segurament s'estendran molt més enllà de la postpandèmia més immediata; conseqüències de caire irreversible, si es pot dir així, i extrapolable a altres contextos històrics, com ara la convicció (renovada i agreujada) que som vulnerables; la percepció ambivalent d’una noció de globalitat que té coses meravelloses però que també ens fa dependre d’un succés insignificant ocorregut a l’altra punta del món; la por a la pèrdua i al patiment aliè; la consciència de la pròpia finitud; la impotència envers la impossibilitat de protegir tant com voldríem o així com desitjaríem les persones que estimem, etcètera. 

I, no obstant això, hi ha altres efectes col·laterals de la pandèmia que (encara que actualment sigui millor dir-ho amb la boca petita, és a dir, escriure-ho entre parèntesis) no ens aniria malament integrar definitivament, interioritzant, d’aquesta manera, aquella frase feta i refeta i desgastada que, en castellà, diu que 'no hay mal que por bien no venga'. Sense ànim d’equiparar la següent enumeració de conseqüències parcialment positives i els efectes tràgics del covid-19 i, sobretot, sense pretendre altra cosa que fer una llista lleugera, improvisada, desenfadada, no vinculant i naturalment subjectiva de seqüeles que ja podríem mantenir quan sortim d’aquesta situació excepcional, vet aquí el llistat: 

Passar una baieta humida i neta per les taules dels bars no ens farà mal quan el covid-19 ja no sigui una amenaça: a les taules prepandèmiques d’algunes cafeteries t’hi trobaves una acumulació tan incomprensible de residus orgànics, marques de tassons, taques d’oli i substàncies enganxoses diverses que, si hi posaves ganes, no només podies jugar a endevinar què havien consumit els nou o deu clients precedents, sinó que era francament probable que en aquella taula s’hi incubés una amenaça sanitària global. La cirereta del pastís? Que algunes vegades vinguessin a passar la baieta, quan la ronya acumulada era excessiva, i que la baieta servís de palanca per vessar totes les miques als laterals de la taula ocupats per les cadires, és a dir, pels clients, és a dir, per les futures víctimes d’aquesta aspersió de matèria orgànica.

Rentar-se les mans ja era aconsellable abans del covid-19 i seria bonic que algunes persones s’haguessin avesat a l’hàbit. 

Fumar a les terrasses és molest i poc saludable per al fumador i per als no fumadors que l’envolten, i s’ha demostrat que les cafeteries i els bars continuen plens malgrat tot, la qual cosa demostra que el temor de perdre clients –que ja es va activar quan es va prohibir fumar als interiors– potser no té sentit. 

Les ràtios de les aules no haurien de recuperar l’aforament excessiu que palesaven abans de la pandèmia. 

Dir coses boniques, expressar enyor, preguntar que com-estàs i com-esteu-tots és una moda que no caduca, un costum que no torna antiquat, perquè de drames i d’alegries i d’emocions i de situacions excepcionals en tenim tots i tot el temps. 

Fer exercici i sortir a caminar es pot continuar fent sense que el govern marqui les hores en què està permès. 

Tapar-se la boca en tossir no és un tic obsessiu i excessiu derivat del covid-19; hi ha gent que hauria de dur una mascareta permanent en èpoques de constipats. 

Repensar el model turístic és una assignatura pendent, per molt que soni a tòpic i per molt que tantes persones considerin que mai és el moment: quan ens trobam immersos en la voràgine de la sobreexplotació turística, la voràgine ens absorbeix; quan la voràgine es veu sobtadament interrompuda, a veure qui és el valent que, un cop s’inicia la recuperació lenta i progressiva, gosa recordar que tal vegada caldria aprofitar aquesta aturada tècnica per fer una reflexió acurada, en comptes de tornar al model anterior amb un afegit d’ànsia i de ganes de compensar les pèrdues a correcuita.

I, per acabar, somriure amb els ulls no s’hauria de perdre encara que ens llevin les mascaretes. 

Laura Gost és escriptora