Ens sentim derelictes del Govern, senyora presidenta!

Quan va arribar la notícia del tren a sa Pobla, no érem conscients de l’estiu que ens esperava. Així és la vida. Si l’estudi i els traçats del tren haguessin estat fets amb cura i sensibilitat cap a la gent i el territori, segurament que ningú no n’hauria dit gaire cosa, però no, no va esser així. Dues retxes vermelles solcaven i esquarteraven de mala manera les terres planes de Marjal. A qualsevol preu? Ja vàrem dir que no el primer dia. El Govern no ens havia duit el tren que necessitàvem, ens havia presentat el que ell volia que tinguéssim. Ningú de la DG de Mobilitat o del SFM, d’aquesta legislatura, tenia prou interès per fer-ne una revisió i adonar-se dels perills que comportava aquest estudi. La paradoxa és que el treball fou contractat a Ayesa el gener del 2023, increïble però cert. 

Parlàrem amb l’equip de govern municipal i durant setmanes escoltàrem el seu silenci i el de l’oposició... només ens varen començar a entendre després de la tensa reunió al col·legi Vialfàs. Arribàrem a pensar que parlàvem llengües diferents. La seva paraula era superficial i amb clau reduïda de partit polític local. Si ho voleu entendre millor, escoltau els programes i les declaracions que feren els portaveus a Sa Pobla Ràdio el mes de juny en relació amb el tren. Tenien regust d’un posat poc treballat, no feren els deures. El nostre llenguatge emergia de la força interior i de la incredulitat. Tinguérem por i ens sentírem sols. Al segle XXI estam acostumats que el pare estat o pare municipi ens ho doni quasi tot fet i beneït. Veiérem el nostre món amenaçat i a punt d’enfonsar-se. Les primeres setmanes de juliol ens vàrem sentir com derelictes del govern municipal, sense suport ni direcció... abandonats. Acabava de néixer la plataforma ‘Aquest Tren No!’.

Hauríem pogut callar i després emmalaltir. No teníem gaire temps per prendre decisions, els terminis estaven dictats pel Govern balear i el dret administratiu. Sense avisar la ciutadania, sense poder opinar, ells –que són els qui vetlen pel bé comú i l’interès general– ens havien duit la pesta. Què podíem fer? Vist en perspectiva és clar: parlar, denunciar, criticar, sortir... fer-nos visibles i canalitzar la ira i la frustració. Això ha estat l’essència de la plataforma: preservar i donar una sortida saludable als ciutadans que emmalaltien i patien per decisions de gent que no ens coneix ni estima la Marjal. Per un tren que neix amb la voluntat de servir interessos poc transparents. No volíem ser derelictes de ningú. Evidentment també hem pressionat ‘amb seny de bístia vella’ el que hem pogut per tal que ens escoltassin. Els primers dies, record les cares de la gent afectada pel traçat. Se sentien esclafats ‘pel sistema’. La gent de Llevant reclamava feia 25 anys el retorn del seu tren i no l’han escoltada, nosaltres que mostràvem indiferència... quasi ja el tenim aquí. 

Parlant de llenguatge i de com ens comunicam, en Sebastià Botilla ho va explicar clarament al ple del 7 d’agost, quan va dir als portaveus del PP i de MÉS: “Us he escoltat durant una hora i no us he entès gens. Xerrau clar, xerrau com nosaltres. Perquè no xerrau com nosaltres?”. En Sebastià s’ha especialitzat en el conreu de les carxoferes, a les seves finques de son Tut a la Marjal. Els darrers vint anys ha comprat maquinària agrícola per valor de 400.000 euros ens va dir el dia de ple. Estava dolgut, trist i emprenyat, parlava en veu alta: “Ara els del tren venen i em diuen que les terres són seves i que me’n vagi a fer de jardiner per als turistes. Ah, idò que passi el tren per dins els hotels, a veure si agradarà als hotelers. Els de ciutat i els del Govern no parlen el mateix llenguatge que els de Marjal”.

Si heu llegit fins aquí, ja sabeu el significat de ‘derelicte’. Per si de cas, convé aclarir que sol emprar-se en termes de naufragis o mariners, però literàriament dona un joc especial d’abandonament. 

Un 24 d’octubre de 1878 va ser festa grossa a sa Pobla. Els carrers i places del poble, la Casa de la Vila i l’església parroquial lluïren els seus millors domassos i enramades, les autoritats es vestiren amb la mudada nova i coll de camisa ben emmidonat per anar a rebre a l’estació i presenciar, amb el batec del cor alterat, l’arribada del primer tren a la vila. Posaren murtra als carrers i en feren arcs de triomf. Nou poblers compraren les accions necessàries per poder pagar el cost del carril de ferro des de l’enllaç a sa Pobla. Personalment, pens que hi havia al darrere l’astúcia de l’enginyer Waring i el propietari de la New Mayorca Land Company, John La Trobe Bateman, que acabaven de dessecar el prat de l’Albufera. L’amistat d’aquests anglesos amb l’urbanista Eusebi Estada i el polític pobler Miquel Socies no era casualitat. El fet és que ara metafòricament torna el tren a les andanes pobleres, i ens volen dur un tren amb destinació Ciutadella i Barcelona; un tren que el Partido Popular no va votar al pla de Mobilitat aprovat el 2019. 

El termini legal de les al·legacions acaba el 18 d’agost d’enguany. Segurament haurem passat amb escreix les 300 al·legacions només a sa Pobla. Des d’ara, i fins Nadal, tindran una primera oportunitat de començar a fer les coses molt millor i després de Reis, quan ens mostrin un traçat nou, sabrem quina sensibilitat tenen envers els poblers. Una de les moltes alternatives proposades seria soterrar uns dos o tres kilòmetres el tren sota la Ronda, i procurar xapar com menys finques millor. Mentre esperam, haurem d’estar pendents de la implicació del Consistori pobler, especialment del grup del Partido Popular, perquè a les següents etapes tindrà un paper clau.