Sánchez passa a l’atac
1. Confiança. És evident que la força de Sánchez ve en bona part de la debilitat dels altres. És realment insòlit que en un cas de corrupció d’aquesta envergadura l’oposició sigui incapaç de prendre la iniciativa: de marcar els temps i els passos. Coses de la dreta espanyola. Amb un PP dividit i acorralat, liderat per un personatge incapaç de dibuixar una estratègia i llançar una ofensiva. Amb dues noses (Vox i Ayuso) que per dominar-les i sotmetre-les es necessita algú amb carisma i projecte. No n’hi ha prou amb repetir la lletania de "Sánchez corrupte".
El cas Santos Cerdán no és una pastanaga en l’olla de la corrupció. És una figura clau, que es converteix en home de confiança del president, que arma un equip que l’acompanya a la Moncloa, i que té com a funció mantenir el partit sota vigilància i control. Havia de ser la garantia d'un PSOE eficient i responsable i resulta que era el cap de grup d’una cèl·lula de corrupció que portava anys aprofitant la seva posició per fer fortuna. I el president sense assabentar-se’n. La confiança ens fa cecs, un mecanisme psicològic defensiu per eludir problemes, que després esclaten quan menys s’espera. L'entrega a aquest grup havia creat problemes a Sánchez amb el partit, que se sentia menystingut. I que només obeïa ordres. Ara el president en vol fer una qüestió de partit per salvaguardar la Moncloa.
És evident que hi ha una responsabilitat gran de Sánchez, que en tot aquest temps va encarregar missions clau a Santos Cerdán i li van passar desapercebudes les facècies del personatge. Alguna cosa falla a la Moncloa, costa d'entendre que la presidència pugui estar tan desemparada. I seria interessant que s’expliqués com ha estat possible amagar les malifetes d’un personatge de rostre impenetrable.
2. Ofensiva. La pregunta és: ¿realment Sánchez analitza correctament la realitat en passar a l’ofensiva? La seva decisió ens ha de fer pensar –encara que pugui semblar inversemblant– que no estava al cas de res. I si no fos així, no crec que trigués gaire a sortir alguna informació comprometedora per a ell, que no li deixaria altre camí que la sortida. I de fet sembla que la dreta no té altra iniciativa que esperar que això passi.
Passant a l’ofensiva, Sánchez pretén fer-nos creure que no té motxilla que el condemni i que té marge per marcar el pas. L'ajuda, certament, la debilitat dels seus adversaris, incapaços ni tan sols de prendre la iniciativa. Via lliure doncs perquè el president reprengui camí entre les proverbials mossegades del president del PP que no li erosionen ni la pell. Quin és el recorregut de tot plegat? La corrupció allunya la ciutadania de la política i fa de la desconfiança la relació amb els polítics. És bo dubtar, és bo mirar la política amb sentit crític. Però no és bo que se la vegi com una realitat incorregible. N’hi haurà sempre, com n’hi ha i molta a la vida econòmica i social, és la condició humana, però no és raó per normalitzar-la com si fos un destí.
En aquest escenari, en què la dreta no té fàcil travar una majoria, Pedro Sánchez si vol seguir ha de jugar fort. I això vol dir fer un rellançament del projecte i una renovació important del personal, amb els riscos que això comporta en la mesura que cada cop hi hagi més persones ofeses i amb ganes de venjança. Sánchez necessita actuar de pressa i amb decisió, per demostrar que segueix aquí i fer creure que no té res a amagar i que té capacitat de combinatòria per construir majories. Un camí incert que requereix una àmplia confiança dins l’espai socialista que no és evident que tingui. Afortunadament per a Sánchez, el felipisme, que pràcticament ja no té més dimensió institucional que el president de Castella-la Manxa, Emiliano García Page, ha girat tant a la dreta que s’ha fet irreconeixible per a l’esquerra.
Aquesta crisi del PSOE posa en evidència les dificultats de l’alternança quan la dreta gira cap a l’extrema dreta sense haver aconseguit sumar forces i fer el ple. La societat espanyola es resisteix més que la majoria de països europeus a fer aquest pas. I la dreta dividida vol i dol, lluny d’aquells temps en què l’alternança la marcaven CiU i el PNB.