‘Saint Jordi, la noche del fuego en Mallorca’

Com s'usa de dir avui en dia, la frase que dona títol a l'escrit d'avui “és real”, “literal”, si voleu. Escrita un 23 de juny a vespre, i no un 23 d'abril davant una foguera de llibres encesos. I el “sant” és clar, transposat a l'anglès, que de vegades és la manera que un té de sentir-se pròxim a la diferència de la llengua catalana.

En cap cas podem parlar d'anècdota, sinó d'una manera de viure la festa de Sant Joan massiva, deslocalitzada i acultural. Les imatges de la platja de Palma estibada talment com si fóssim a Ipanema un dia de carnaval qualsevol s'han fetes virals. Com també s'hi han fet els perreos, el reggaeton, les torrades i els inefables fanalets voladors que omplen el cel amb la fastuosa llum de futurs incendis forestals.

Cargando
No hay anuncios

Tot això passava arran de mitjanit, la nit més curta i el dia més gran... Algunes hores abans, a les dues en clau, Sebastià Salort pujava les escales de la casa Olivar de Ciutadella, a la plaça de la Catedral. Allà el saludava, encara abillat de carrer, amb un llustrós vestit de color gris perla, Ignasi Saura Sánchez: —Senyor caixer, estimat Ignasi Saura Sánchez, em donau vós permís per començar el replec? —Bon dia, Sebastià, amb molt de gust, podeu començar el replec. —Així ho faré.

El que ve després és un esclat de joia, un esclafit immemorial en sentir el primer toc de flabiol. Milers de persones han esperat en silenci el primer toc, centenars de batxillers mallorquins que no saben què és un flabiol ni n'han vist mai cap de prop. Milers de visitants que beuen als bars ciutadellencs per Sant Joan, però que no saben que a les dues, a aquella hora, comença tot, orgullosos de fer pomades sense saber que Ciutadella és una escapció particular de Quíbia on beuen gin amb llimonada. És una Menorca diferent, tan ancestral com conservadora, tan antiga com catalana, tan medieval com harmoniosa.

Cargando
No hay anuncios

Passaran les hores del Dissabte de Sant Joan. Al port de Ciutadella la rissaga ara serà humana. Damunt els pedrissos, centenars de joves amarats de suc, delitosos d'amor, deixen el tassó de plàstic amb un culet de cubata perquè no se'n vagi volant... A trenc d'alba el silenci serà encara incapaç d'obrir-se camí. Pels caps de cantons, algunes parelles ho donaran tot als cossos. Les olors s'entremesclaran amb la música del jaleo rebotant encara dins el cervell...

A una mica menys de 65 quilòmetres en línia recta, el cant matiner dels ropits i les mèrleres guaita entre la vegetació que s'ha ensenyorit de la carrera. Fa gairebé una dècada que a les cases de l'hort del Correu, a Manacor, els infants afectats de romput no passen per dins les branques màgiques del vimer. La tradició ja no és una alternativa il·lusionant al quiròfan. La història s'ha esvaït, com s'esvaeix la fosca quan s'alça el dia. No se senten els plors dels infants despullats en braços de les mares. Ni la rialla encoratjadora dels amos de la possessió. Els senyors ara cerquen qui els ho vulgui comprar... Cercam qui ens vulgui comprar les cases, les terres, els camins. Fins i tot la llengua, tenim venal.

Cargando
No hay anuncios

Són dos Sant Joans i un Saint Jordi, tres mostres d'un territori prostituït, d'un poble venut que només treu el cap amb alguna revinclada folkloritzant, o quan sent ferida la línia de flotació de la dignitat. Fórem un paradís. Transitam cap a l'infern. Mentrestant, n'hi ha que, en comptes de collar els hotelers i els constructors, en comptes de prohibir el lloguer de vacances, en comptes de cercar alternatives al monocultiu turístic, en comptes de promoure l'adoració al capital i a l'enriquiment ràpid, fixen la mirada plena d'odi en la població que ha arribat a Mallorca procedent del nord d'Àfrica, de l’Amèrica del Sud i del món mundial en general.

Ja n'hi ha prou, de mirar el dit per no haver de mirar la lluna. Qui ven el que tenim, qui prostitueix el que som i el que hem estat són els qui van gats de doblers i de provincianisme, els qui hi venen a bé, a posar el cap davall el jou de qui ens vol junyir. Ja n'hi ha prou de culpar qui ve per no haver de pensar qui és que de veres ens fa posar el cap davall l'aigua...