25/07/2021

Fer safareig o les converses de Florentino

Tots els escàndols que neixen de la filtració de converses gravades s’assemblen i a la vegada tots són diferents. Tenen en comú la tensió entre l’interès públic i el dret a la privacitat. I també la intersecció entre dues dimensions, la que correspon a la llei i la que té a veure amb l’ètica, en aquest cas les normes que conformen la deontologia periodística.

Aquesta introducció ve a tomb de la polseguera aixecada per la filtració d’unes converses privades entre el president del Reial Madrid, Florentino Pérez, i un periodista, un periodista que, tanmateix, parlava amb Pérez no com a periodista, sinó com a amic o, com a mínim, com a persona amb un lligam de confiança i complicitat amb el president empresari.

Cargando
No hay anuncios

Gravar sense permís i després fer pública la conversa o converses que puguem mantenir amb algú és lleig i gens ètic, es faci tot plegat per diners o atenent a d’altres interessos. Tanmateix, com que un és interlocutor, que forma part del diàleg, aquell contingut, tot, esdevé també seu. Això significa que, en principi, filtrar una conversa nostra no és delicte. És contrari a l’ètica, però no delicte. Florentino Pérez ha assenyalat José Antonio Abellán com qui va gravar i filtrar els seus comentaris mofaires esbombats recentment pel digital El Confidencial.

¿Havia d’haver difós El Confidencial aquest contingut? La resposta, des del punt de vista deontològic, és que no. La gran majoria de coses que deixa anar Florentino, moltes d’elles menyspreadores i insultants (contra Cristiano, Raúl, Casillas, etcètera), no entren ni de bon tros en el perímetre del que és l’interès públic. A això cal afegir-hi que les manifestacions de Pérez daten de molts anys enrere.

Cargando
No hay anuncios

La gran majoria de les coses que diu Pérez, deia més amunt. N’hi ha una part, però, que podria ser objecte de discussió. És aquella en què el president merengue es refereix a la necessitat de maniobrar per aconseguir un tractament periodístic més favorable al Madrid. Suposant que es considerés que aquestes frases sí que tenen algun interès públic malgrat els anys transcorreguts, aleshores s’hauria hagut de confrontar aquest interès públic amb el dret a la privacitat. Vull dir, en concret, que s’hauria hagut d’avaluar si l’interès públic és suficient, pesa prou i, per tant, justifica violar la privacitat de Pérez.

Si es conclogués que en efecte és així, el que hauria hagut de fer El Confidencial és donar a conèixer només les frases concretes que són portadores d’aquest interès públic. No pas totes les altres manifestacions, com efectivament s’ha fet.

Cargando
No hay anuncios

Dit això, no podem obviar que el periodisme és un esport de competició. Els mitjans competeixen entre ells per atraure l’atenció del públic, cosa que té, entre d’altres, un retorn en forma d’audiència i diners. A més, suposo que devien barrinar els responsables d’El Confidencial, en el que esdevé alhora raó i coartada: “Si no ho publiquem nosaltres, algú altre ho farà”.

A desgrat que el contingut publicat no en tenia gaire, si és que en tenia algun, d’interès públic, sí que, en canvi, podia atraure molt la curiositat del públic. És obvi que ens interessen les coses que tenen transcendència o conseqüències serioses per a la comunitat, però també les curiositats, les anècdotes, les extravagàncies, les tafaneries i, esclar, sentir un president d’un club tan important com el Reial Madrid deixant anar tota classe de penjaments -emprant apel·latius tan curiosos com, per exemple, tolili - sobre les grans figures de la seva entitat.

Cargando
No hay anuncios

Ja als anys vint del segle passat, Walter Lippmann constatava, al seu llibre The Phantom Public, la preferència de la gent “no per la gris realitat, sinó per tot el que és trivial, però curiós, i el seu apetit per les barraques i els vedells de tres potes”. Cal no oblidar en aquesta línia que, a més, el futbol d’elit se situa dins l’esfera de l’espectacle, cosa que fa que sovint els procediments i les normes deontològiques que s’apliquen a d’altres àrees es vegin desdibuixats i reculin sota la pressió de les dinàmiques característiques del show business.

He volgut deixar per al final una pregunta gens irrellevant, però que està travessada per l’ambigüitat. Un cop difosa la informació, què han de fer els altres periodistes i mitjans? ¿Callar, fer veure que no existeix, o bé parlar-ne, perquè, de fet, ja forma part del que se’n diu la conversa pública, és a dir, perquè, de fet, tothom n’està parlant? ¿Han de decebre la seva audiència o bé, un cop oberta la porta, s’ha d’abordar l’assumpte sense manies? No és fàcil respondre ni evitar la contradicció. Jo mateix acabo de dedicar un article sencer a un succés que, com he apuntat, al meu entendre mai no hauria hagut de transcendir...