Article de Domènec Guansé ‘Begur’ (Tarragona, 1894-Barcelona, 1978) que tal dia com avui va sortir a La Publicitat (9-IV-1937). En aquell diari, Guansé -periodista, novel·lista, traductor, crític literari- va escriure amb el pseudònim ‘Begur’ a la columna “Acotacions”. En plena guerra i revolució aspirava allí a mantenir la moral de rereguarda com feien també en altres mitjans de premsa Pau Vila, Cèsar August Jordana o Andreu Avel·lí Artís ‘Sempronio’. Fomentaven la resiliència esperançada sense renunciar algun d’ells a la denúncia política amb recursos d’ironia serena.
Està bé d’exigir a la rereguarda que se sacrifiqui, que no visqui sinó per a la guerra. Però és perillós i és cruel exigir-li, o per rivalitats polítiques, o de la manera que sigui, un plus de sacrifici. A la rereguarda ens podem privar de moltes coses; ens podem privar de tot el superflu, encara que és difícil de traçar una línia divisòria entre el que resulta superflu i el que no. Ens podem privar fins del necessari, perquè el concepte mateix de necessari és d’una elasticitat i d’una compressió sorprenents. Per arribar a sacrificis així i fins a posar bona cara a aquests sacrificis, cal que tots estiguem convençuts que és per guanyar la guerra, que ens son imposats. Quan no és així, els sacrificis no fan sinó fomentar el malestar, l’inconformisme i desprestigiar els dirigents del país. “És -diu la gent amb amarg escepticisme- que no saben governar.” I entengui’s que governar no vol dir pas solament guardar l’ordre exterior, sinó ordenar, en tots els aspectes, la vida de la ciutat. Fer que tot rutlli. Un dels petits sacrificis -petit, però penible, molest per a les dones que han de sostenir la diària batalla de l’avituallament de la llar- ha estat el d’haver hagut de renunciar durant una llarga temporada a una de les feculentes que més es consumia a Barcelona: les patates. Ara, però, de sobte, fa un o dos dies que se’n reparteixen amb bastant de quantitat. D’on han sortit? No son pas de la nova collita, no son patates tendres. Son totes arrugadetes, amb molts grills. Es veu clarament que fa temps que estan emmagatzemades. ¿Per què han trigat tant a sortir? Les dones, que com sabeu son males llengües, diuen què ha estat cosa dels comitès -sempre aquests fantàstics comitès- que se les guardaven, però que ara, com que n’hi ha de tendres, han decidit de llançar les seves al mercat. I el pitjor -afegeixen- és que ara ja moltes no son bones per a ningú. Les partiu i n’hi ha que surten totes negres... És clar que aquesta explicació no serà certa. Però sí que almenys cal deduir de tot això que aquestes patates han estat emmagatzemades massa temps. Posades al mercat més d’hora, ens haurien fet a tots molt més profit.