S’oloren eleccions

A les Illes Balears encara no s’ha convocat cap elecció, però a l’ambient ja es comença a notar aquella olor tan característica de precampanya: més titulars, més enquestes, més visites a mercats i fires i més polítics prometent que, ara sí, han entès què preocupa realment la gent…

És en aquest context, que ja ens feim la gran pregunta: què pot passar d’aquí a un any a casa nostra? Per intentar respondre-la, alguns hem començat a mirar el que està succeint a altres territoris. No perquè les Illes siguin una simple prolongació del que passa a la resta de l’Estat, sinó perquè les tendències polítiques sovint es detecten elecció rere elecció i acaben dibuixant patrons força recognoscibles. I el que hem vist recentment a Extremadura, Aragó, Castella i Lleó i Andalusia és prou clar: el PP guanya, Vox creix, el PSOE es desgasta i l’espai situat a l’esquerra dels socialistes només resisteix quan és capaç de presentar una proposta coherent i creïble. No és cap revelació divina, però sí una pista útil per entendre per on poden anar els tirs també aquí el maig vinent. Sempre tenint en compte que falten 12 mesos per a les eleccions i moltes coses inesperades podrien alterar de nou el taulell polític.

Però bé, anem pam a pam, explicant cada un d’aquests punts.

En primer lloc, queda clar que el PP ha consolidat la seva hegemonia territorial. Ha guanyat totes aquestes eleccions i s'ha convertit en el partit dominant a bona part de l'Estat. Feijóo pot treure pit, fer cara de president i repetir que representa la moderació. El problema és que, una vegada comptats els vots, continua necessitant Vox… Així que el PP guanya, però no tant com voldria.

La segona idea és que Vox continua a l’alça –però alerta, queden enfora del ‘sorpasso’ als populars!– i s'han consolidat com una peça estructural del bloc conservador. Ja no són una excentricitat passatgera ni una enrabiada temporal. És una força amb un electorat fidel, especialment entre els més joves, i amb capacitat de condicionar governs. Ara bé, tinguem clara una cosa: el PP i Vox no se suporten gaire de cara a la galeria. Uns es fan els moderats i els altres els acusen de tous. Però, a l'hora de la veritat, s'entenen prou bé per repartir-se conselleries i aprovar pressupostos. Com aquelles parelles que discuteixen tot el dia però no se separen perquè, al final, la hipoteca pesa molt.

En tercer lloc, podem dir que el bloc progressista està desmobilitzat i que el PSOE continua perdent pistonada. A Extremadura els socialistes van patir una autèntica patacada, a Aragó i Andalusia van perdre 1 de cada 10 vots i només a Castella i Lleó van aguantar amb una certa dignitat. El patró és repetitiu: allà on els socialistes havien estat hegemònics, ara cada vegada els costa més convèncer.

Finalment, les eleccions també deixen una altra lliçó important. L'espai a l'esquerra del PSOE només funciona quan presenta projectes clars i recognoscibles. Adelante Andalucía va créixer amb força. La Chunta Aragonesista, també. El missatge és evident: quan hi ha projecte, arrelat al territori i als moviments socials, la gent hi respon. Quan hi ha tres sigles, quatre logos i sis rodes de premsa explicant que aquesta vegada la divisió és estratègica, el resultat acostuma a ser una hòstia considerable.

En definitiva, en aquestes quatre eleccions autonòmiques, el PP i Vox han sumat entre el 57% i el 62% dels vots. El resultat és que la dreta guanya pertot: entre homes i dones; entre treballadors i aturats; entre classes populars i classes mitjanes… Però, ep! No ens equivoquem, això no significa que la societat espanyola s'hagi tornat sobtadament ultraconservadora. Igual que no érem tots socialdemòcrates escandinaus quan el PSOE arrasava, ara tampoc no som tots ‘skinheads’ racistes. El que passa és que molta gent percep que la dreta ofereix respostes més clares –encara que siguin simplistes– a problemes reals: habitatge, salaris baixos, inseguretat, immigració i desconfiança cap a les institucions. I això enganxa.

I a les Illes, què?

Si traslladam aquestes tendències a les Illes Balears, els patrons són identificables: El PP i Vox parteixen amb avantatge, el PSOE mostra signes evidents de desgast i l’espai situat a l’esquerra dels socialistes només tindrà opcions reals si és capaç de construir una alternativa sòlida, creïble i amb vocació de majoria. A partir d’aquest marc, sorgeixen altres incògnites en clau local, com quin serà el futur de Coalició per Mallorca i quina serà la capacitat de Podem, Sumar i EU per presentar una proposta mínimament ordenada. La fragmentació, com s’ha vist en altres territoris, acostuma a pagar-se cara.

Si parlam de MÉS per Mallorca i Més per Menorca, podem dir que semblen tenir el vent a favor. El bon moment que viuen altres esquerres territorials, demostra que hi ha espai per a projectes arrelats al territori, amb identitat pròpia i amb un discurs clar sobre les qüestions que més preocupen la ciutadania: l’habitatge, el model d’Estat, la protecció del territori i la qualitat de vida, per exemple.

Així, l’espai ecosobiranista té molts de punts perquè les pròximes eleccions li siguin favorables. Ara, haurem de veure que fa amb tot aquest capital polític. I a parer meu, podrà optar per dues vies: pot esperar que el desgast del PSOE i les dificultats de l’esquerra estatal li facin guanyar pes de manera gradual i per inèrcies. O bé pot fer una passa endavant i assumir amb ambició el lideratge de l’espai progressista i sobiranista balear. La finestra d’oportunitat hi és; ara falta veure si ens atrevirem a aprofitar-la.