De Rüdiger a Cubarsí

Els equips masculí i femení del Barça continuen pujant graons en la cada vegada més costeruda escala de final de temporada, i cap dels dos fa pinta d’aturar-se al pròxim replà. L’equip de Flick ja suma dos títols, albira la Lliga i demà passat juga les semifinals de la Champions a Montjuïc. I les noies tornen a ser finalistes europees per sisena vegada en els últims set anys.

Els nois són el resultat del canvi cultural que va començar a gestar-se amb Cruyff a finals dels vuitanta. No han conegut mai el victimisme, ni les èpoques en què cada final era un drama, ni saben què vol dir allò de les “urgències històriques”. Quan els han explicat el passat, no els han parlat de pals quadrats, de tandes de penals fallats, de segrestos o hepatitis, sinó de sextets, triplets i de la vegada que tres nois de La Masia, com ells, van copar el podi de la Pilota d’Or. El mirall on es miren és tant familiar com exigent, i encara que saben que per atrapar un passat semblant han de menjar moltes sopes, estan educats perquè no els tremolin les cames. Deixin-me dir un nom, només: la classe de Pau Cubarsí, dins i fora el terreny de joc, és modèlica.

No es pot dir el mateix del Madrid, aviciat, superb i solipsista, com un multimilionari que veu el món des de l’àtic panoràmic d’un gratacel i que es pensa que ha de guanyar per la gràcia de Déu. Si a Vinícius no li donen la Pilota d’Or, no vaig a la gala de París. Si l’àrbitre de la final denuncia els vídeos de Real Madrid TV, no vaig al sopar de Sevilla. Si després de no xiular-me tres clars penals en contra acabem perdent, agafeu-me o em carrego l’àrbitre. Que algú els digui que el campió del señorío va despullat, perquè, a Sevilla, el Madrid ha batut rècords de por a perdre i de mala educació. I encara ha de tornar a Barcelona a jugar-se la Lliga.