El rock de la presó, que el ballin els pobres

L’antiga presó de Palma (propera al també ja desaparegut Mustang Ranch, que va ser el prostíbul preferit d’algun batle de la ciutat) es va buidar de presos l’any 1999 i va ser adquirit per l’Ajuntament l’any 2013, mitjançant una permuta. Es va plantejar la idea de convertir l’antic recinte penitenciari en una residència d’estudiants de la UIB, però aquesta residència finalment forma part del projecte del Districte de les Arts, a la zona del Conservatori. Durant el darrer Pacte de Progrés es va encarregar un projecte a una unió temporal d’empreses (una UTE, en diuen) per fer-hi un centre de creació cultural (tal vegada seguint l’exemple de la Model de Barcelona). El mes de gener passat l’actual equip de govern de la ciutat, format pel PP i Vox (inicialment un equip encobert, però equip, al cap i a la fi), va rescindir el contracte amb els sempre odiosos catalans culturetes, cosa que va significar haver de pagar una indemnització de set mil euros a l’empresa adjudicatària.

No passa res, perquè Cort té ara una idea millor i sobretot més innovadora, com és moure obra i posar totxos. En concret, la idea és enderrocar parcialment l’actual edifici i aprofitar el solar per construir-hi habitatges. Quina casta d’habitatges? Quina pregunta, habitatges. Habitatges socials? Sí, clar que sí, habitatges socials, a veure per qui ens han pres. Però tampoc no massa, ja sabem que la dreta no és molt amiga de la despesa social. El projecte de construcció el du a terme el Patronat d’Habitatge, però els pisos que en surtin no s’incorporaran al parc habitacional del Patronat. Per què? Ah, qui ho sap. Tal vegada té a veure amb el fet de no ocupar massa espai del mercat amb habitatge social i fer-li, així, nosa als amics de les immobiliàries i els fons d’inversió, més coneguts com a fons voltor. El mercat és limitat, encara més a Palma, i n’hi ha d’haver per a tothom: d’aquí que ara s’hagi fet una llei per fer créixer la construcció i la població de Palma fins a un terç més de les dimensions actuals (el batle Martínez ja ha declarat que no pensen deixar construir a Son Sardina, però ja sabem que la distància entre el que es diu i el que acaba passant sol ser considerable). En tot cas, els habitatges que es construeixin a l’antiga presó “gaudiran d’algun tipus de protecció oficial”. No se sap, de moment, a qui aniran destinats.

Tampoc se sap molt com seran, perquè la primera passa és la demolició de l’edifici i –per damunt de tot– l’expulsió dels sense sostre que s’hi han instal·lat al llarg de tot aquest temps. ‘Aporofòbia’ és un terme relativament nou, encunyat per la professora Adela Cortina, que designa un fet tan desgraciat com innegable: qui causa vertader rebuig, qui es guanya odis amb la màxima facilitat, no és tant els estrangers o les persones amb una religió o un color de pell diferent, com els pobres. En àmbits prou amplis de la societat mallorquina (i, per tant, de la seva classe dirigent) l’aporofòbia es troba ben estesa i ben poc dissimulada. L’odi als pobres es reconeix, per exemple, en la necessitat d’evacuar-los de qualsevol lloc on s’instal·lin, encara que sigui un lloc tan lúgubre i faltat de totes les necessitats bàsiques com una vella presó abandonada.

160 persones sense casa

L’Ajuntament tenia previst començar l’enderrocament del recinte durant el mes de juny, i que abans s’hi hagués dut a terme el desallotjament dels cent seixanta (160) sense sostre que s’hi havien refugiat, i als quals es va entregar una carta per avisar-los que havien de partir d’allà. Una carta. L’Ajuntament va advertir, això sí, que cap d’aquestes cent seixanta (160) persones era menor d’edat, perquè tampoc no fessin massa pena. A hores d’ara, i de manera no gaire sorprenent, el calendari previst no s’ha acomplert i no s’han desallotjat els indigents ni s’han començat les obres. Durant l’interludi, no sembla que a ningú li hagi passat pel cap demanar-se com és (què ho fa, quina és l’explicació, quins són els motius) que en una ciutat com Palma hi hagi cent seixanta (160) persones que no tenen casa i s’hagin amagat aquí, entre les restes d’un lloc de privació de llibertat. Tot plegat és depriment, però, de sobte, dins l’esfondrament, algú ha col·locat –com veim a la foto d’Ismael Velázquez– una tauleta, unes cadires, uns tamborets, arreplegats dels fems, per poder beure cafè i fer una xerrada.