La rebel·lió de Corè
Al capítol 16 del Llibre dels Nombres hi trobam la història de la rebel·lió de Corè. Succeeix en un moment posterior a la sortida d’Egipte quan el poble d’Israel comença a notar la fatiga i no albira encara la terra que regalima llet i mel promesa per Moisès. En aquestes circumstàncies, un dels israelites, Corè, comptant amb el suport d’un grup de notables, s’enfronta a Moisès. Però no es tracta d’una revolta violenta, sinó que Corè es presenta a Moisès en nom del poble, del qual afirma que cada un dels membres són sants i escollits de Déu, i cap d’ells ha designat Moisès com a cabdill. Corè ataca la seva legitimitat.
Quan Moisès demana el suport dels altres notables, comprova que aquests han fet seu el missatge dels rebels sobre el fracàs de la fugida, i fins i tot donen crèdit a acusacions infundades de corrupció. Al relat bíblic, el Déu d’Israel sufoca el motí amb la mort dels rebels, però el que és interessant de la història és l’estratègia de Corè, el qual fou qualificat pel rabí anglès Jonathan Sacks com el primer cas documentat de líder populista. Perquè, de fet, com podem veure, el seu cas és de manual.
Com ja va endevinar Corè, el primer que ha de fer un bon populista és modificar la imatge de la realitat de la gent a partir de mentides i mitges veritats: el sistema només afavoreix els rics, els immigrants ens lleven la feina, la llei protegeix els delinqüents i els ocupes etc. Aquesta manipulació és fonamental, ja que cal que el ciutadà se senti una víctima, un abandonat pel sistema. Tot plegat, una passa prèvia a l’assenyalament del culpable: l’elit política rival.
El segon pas consisteix, per tant, en la deslegitimació dels adversaris, tractant-los de forma despectiva com una casta corrupte que actua de mala fe, enganyant la majoria de gent i protegint petits col·lectius que es consideren nocius –tant li fa si parlem de directius de les grans empreses com d’immigrants sense papers. El que és important és que aquesta ràbia pugui centrar-se en persones fàcilment identificables i fer créixer la massa dels enrabiats: el ciutadà indignat ha de saber que mai es troba tot sol.
És llavors el moment de fer el tercer pas: l’aparició del messies populista, el líder que, a la fi, veu la realitat tal com la veiem nosaltres. És habitual que aquells que no s’hi identifiquen tendeixin a menystenir els seguidors d’aquests missatges, la qual cosa és un greu error. Lluny d’una imatge radical, els votants d’aquests partits són persones pacífiques però que viuen amb la sensació d’haver acabat al final de la cua social. Més enllà discursos demagògics, el cert és que els problemes d’aquesta gent són ben reals.
Cal tenir en compte, a més, l’efecte contagi que té sobre les altres forces polítiques l’escampadissa del populisme. Tan sols fa falta observar com els discursos cada cop se centren manco en els problemes importants i ho fan més en aquells que tenen una major càrrega emotiva. Fins i tot en una campanya electoral s’acaba parlant més del passat que del futur; més d’ETA o del franquisme, per exemple, que de com fer front a la crisi climàtica. I després, en les llargues nits electorals, encara n’hi ha que s’estiren els cabells i es demanen com s’ha pogut acabar així.
