Heu de creure i pensar, i pensar i creure, que només haver mort a temps ha evitat que la Llei de la Memòria Històrica no caigui implacable sobre el museu Alcover de Manacor, impedint-ne la recent inauguració.
Efectivament, Antoni M. Alcover no va repicar campanes el 18 de juliol perquè havia mort el gener del 32, precisament d’aquell disgust tan gran que va tenir poc abans, dia 14 d’abril, amb tots aquells maçonots, obreretxos i altra merda-canera (llenguatge seu) omplint el carrer.
Alcover era un súbdit exaltat de Sa Majestat Anfós XIII, Rei d’Espanya. A la seva correspondència familiar trobam, per exemple:
“Homo de Deu! Acap de rebre un telegrama del Diputat per Tarrassa, D. Anfós Sala, dientme que el Rey s’és declarat protector de l’Obra del Diccionari i que el Rey vol que es publiqui tot d’una i me crida el Rey per que vol que li expliqui la cosa i per lo mateix que me’n vaja a Madrid immediatament. I no sols això, sino que el Secretari Particular del Rey me posa un altre telegrama, dientme que d’orde del Rey me presenti an el mateix Rey a Madrid mateix tot d’una, perquè el Rey vol sentir de la meva boca tot això del Diccionari, el pla que tenc, i que, com més prest millor, el duga avant. Aqueys dos telegrames casi m’han tirat d’esquena” (12.4.19).
“D’orde del Rey me convida lo Majordom a les funcions de rentar el Rey els peus an els Pobres avuy i a una funció reyal demà. Per motiu d’aqueys dies de gran festa encara el Rey no m’ha pogut rebre. Me diuen que serà dissapte o diumenge” (17.4.19).
“Encara no m’ha rebut el Rey, de feynes que ha tengudes, pero ja estic en llista d’Audiència. Es que les funcions de Setmana Santa i Pasco prenen molt de temps a la Cort i el Rey les celebra ab una gran puntualitat i devoció. Vaig assistir a la funció del Dijous Sant (ofici i lavatori de peus de 12 pobres), que fou una cosa solemníssima, i el Rey m’edificà ab la seva devoció i humilitat” (23.4.19).
“A la fi el Rey m’ha rebut, avuy dematí. N’estic com un beneyt de lo be que m’ha dit. Ja ès una cosa feta això de que l’Estat pagui tot lo del Diccionari. El Rey m’ha concedit més que jo demanava. Efectivament, el Rey ès un gran cap i un gran cor, amabilíssim, lo més humil, afable i llavó que està enterat de tot i xapa un cabey a l’ayre, parla admirablement. Està entusiasmat amb la meua obra del Diccionari, i m’ha dit que serà un diccionari com no en té cap altra nació, i que l’Instància que presentí an el Govern demanant la subvenció, ès l’atac més formidable que may hagués llegit contra la Lliga” (3.5.19).
“Acap de rebre telegrama del Comte de Sallent i del Marquès de la Cènia que anit passada el Congrés dels Diputats votá 25000 pessetes per l’Obra del Diccionari. -Ah idò?, ¿que bufes? Ell els de Madrid han resultat més homos de Paraula que els de Barcelona!!! Donem gràcies a Deu de tot cor i ab tota l’ànima. Oferiu tots una comunió p’el Rey, p’el Comte de Sallent i Marquès de la Cènia; p’en Dato, per N’Alba, p’el Ministre d’Instrucciò Pública, p’el Ministre d’Hisenda, p’el President de Ministres, per D. Antoni Maura (...) ¿No ès ver que el Bon Jesús mos estima massa?” (1.4.20).
Referència als successius ingressos del govern de Madrid al Diccionari es troba a la correspondència familiar al llarg dels anys, entremig d’elogis al rei i al general dictador i latifundista andalús, Miguel Primo de Rivera, que manté les subvencions:
“El Directori ha concedida l’empresa de salvar l’Espanya, desfent l’organisació caciquista i mudant les lleys caciquistes. Vos creis que ès bo de fer? Creys que no n’hi ha de dificultats dins tot Espanya? (...) Escriga an els seus germans que cerquin firmes perque el Directori vol dur endavant, venga lo que venga, l’obra de salvar Espanya (...) No hi ha salvació d’Espanya possible si la gent no fa costat an el Govern, no just ab paraules, sino ab obres” (16.2.24).
Això sí, bon cristià, Alcover sabia donar al Cèsar el que és del Cèsar i a la butxaca el que és de la butxaca:
“Ahir vaig cobrar 12989 pessetes d’aquell segur de vida que tenia a la New York dels Estats Units, ¿Ah idò? I ho he comprat tot de Paper de l’Estat espanyol, que ès lo més segur, i un cobra l’interés cada tres mesos. Jo pas devant molts per beneyt o per bancarroter; pero son moltíssims que no poden plorar ab los meus ulls, gracies a Deu! (...) Els francs devallen, que ès un escàndol. Dius que En Verga en compra 14 milions a 87, i ara están a 68. ¡Quin porro si ara elz hagués de vendre!” (9.8.19).
(Una selecció de la correspondència familiar de n’Alcover es troba, ara en un sol volum, a: Antoni M. Alcover, Epistolari familiar (1896-1931), a cura de G. Barceló Bover, “Sa Nostra”, Palma 2000)