En quin cap cap el que cap dins aquest cap

“No em cap al cap que un mallorquí no es pugui comprar una segona residència en un altre municipi”, va exclamar el portaveu del grup parlamentari del Partit Popular, Sebastià Sagreras, en una frase que ha rebut merescuda crítica pertot arreu. La frase traspua un desconeixement de la realitat, un menyspreu envers la majoria dels ciutadans (de Mallorca i de les Balears) i un classisme encara pitjor, perquè ni tan sols saben que ho són. Certament, el cap d’en Peixet no té cabuda per a gaires coses, si hem de fer cas de la qualitat de les seves expansions públiques. Però això no el converteix en cap excepció dins l’actual Govern balear, més aviat el reafirma com un arquetip plausible de la mitjana dels nostres actuals dirigents.

Òbviament, el que ens ha d’interessar no és el cubicatge del cap de Sebastià Sagreras, sinó la visió de Mallorca, i de la realitat, que expressen les seves paraules. Com li han fet notar nombrosos comentaris a xarxes, el que és preocupant no és que un mallorquí no es pugui comprar una segona residència a un altre municipi, sinó que molts –la majoria– no poden comprar una primera residència, ni al seu municipi ni a cap altre. No poden comprar-la i en molts casos tampoc llogar-la, a causa dels preus abusius, inacceptables, que ha assolit l’habitatge a Mallorca. Molts mallorquins no es poden permetre ni tan sols somiar en un lloc propi per viure, si no volen exposar-se a la frustració de no poder després aconseguir-la. La segona residència els agafa una mica lluny, per molt que Sagreras, i el PP, proclamin la llibertat de tenir segones residències. És l’habitual llibertat de pagament dels seguidors que té escampats Ayuso per les diferents províncies de les Espanyes.

La Comissió Europea no és una institució precisament contrària al lliure mercat, al comerç ni al capitalisme. Malgrat això, ha detectat que l’habitatge, i en particular l’especulació amb l’habitatge, s’ha convertit en un problema prioritari a una escala supraestatal, és a dir, europea. A partir d’aquesta constatació, la Comissió Europea ha tirat endavant una proposta de normativa sobre l’habitatge, que entre altres mesures recomana la penalització de la tinença de pisos buits i posa traves a la compra de segones residències, especialment fora del territori on viu cada ciutadà. La proposta ha fet reaccionar bona part de la dreta europea, i en particular la mallorquina, com si els hagués picat una escórpora. Que una de les impulsores d’aquesta proposta de normativa sigui la pèrfida socialista Teresa Ribera evidentment anima la bona gent del PP a posar el crit al cel. Però també hi ha una qüestió de principis ideològics, que tenen a veure amb el capitalisme entès com a degradació del liberalisme. D’acord amb aquesta ideologia corrompuda, tot pot ser comprat amb doblers una vegada se n’ha fixat el preu, com més inflat millor. Els doblers són l’argument final, i quan els doblers han parlat, ja no hi ha res més a dir.

No és així, per descomptat. L’argument final en una democràcia és el bé comú, el respecte pels drets i les llibertats dels ciutadans. El dret a l’habitatge és un dret social bàsic a tot arreu, i a l’estat espanyol, en concret, és un dret constitucional que preval per damunt del dret a comerciar. Sobretot, quan el comerç es planteja en la seva versió aberrant, l’especulació. Que un mallorquí tingui o no tingui segona residència és irrellevant, però tot mallorquí té dret –per llei– a un habitatge digne. I aquest dret és indiscutible i innegociable.