Pujol i 'Pujól'
Se’ls van inflar els pebrots escalivats. Assalten un banc. El 1994 una crisi afeita Veneçuela: alopècia de butxaca socialitzada. Uns ciutadans pelats entren a la seu. A un despatx tocant a la fi del món hi ha… un català treballant.
És menut menjat per la cadira, d’ulleres empegades de responsabilitat, de bigoti econòmic. El gerent, el capatàs existencial, el de l’entremig que rep hòsties de dalt i baix. Ell treballa mentre tot s’enfonsa. Xoc de civilitzacions. Li demanen com es diu: “Pujol!” El corregeixen: “Pujól!” Sonor i sord. La fonètica és una guerra, una lluita, una identitat. Aquest running gag, aquest acudit recurrent, repetitiu, reincidint es fa desenes de cops a la pel·lícula veneçolana 100 años de perdón (1998). Dir, disparar, defensar que ets Pujol, no Pujól. És l’únic que li queda, quan no queda res, a aquest fill de l’emigració catalana a Veneçuela. La veritat és a la ficció. I només es pot (sobre)viure aquí.
Jordi Pujol a Des dels turons a l’altra banda del riu fa veure el diàleg repetit del polític francès Georges Clemenceau: “Vos em dieu que Sud-amèrica és el país del futur. El mal és que sempre és el país del futur”. Com Catalunya: sempre és el futur. El futur que no arriba. El futur sempre ha amoïnat a Pujol. Escriu el llibre a la presó a principis del seixanta. Sap que, des de 1936-1939, Catalunya es debat entre la ficció i la realitat. Que molt bé l’esforç, el treball, l’esperança, però això s’ha de manufacturar en realitat. El futur no pot ser “una mena d’opi”, crispetes virtuals.
Pujol ha estat el Woody Allen de la política: actor, director, guionista, productor. L’Stanley Kubrick: ha tocat tots els gèneres. Ell és dels pocs polítics que han escrit. Ell és un escrit. El 2016 escriu quan torna a veure la pel·lícula de Josep Maria Forn, La piel quemada (1967). Història de ficció real de la immigració dels 50-60. Neguit i esperança. Pujol escriu recordant que Catalunya passa de 2 milions el 1900 a 6,3 el 2000 i a 7,4 el 2016. I es pregunta: què es deia al Parlament de Catalunya dels anys 30 sobre la immigració? Contesta: “Una mica de tot. En part deformat per les tensions i el radicalisme socials de l’època. Però amb els plantejaments també positius com, per exemple, el d’en [Joan] Comorera i en [Pau] Romeva. En Comorera, aleshores socialista i l’any 1936 fundador i secretari general del PSUC. I en Romeva, aleshores l’únic diputat demòcrata cristià (UDC). No del tot coincidents, naturalment, però tots dos de signe integrador. Perquè, malgrat les diferències ideològiques, tots dos eren nacionalistes i el seu projecte de país comportava una càrrega social important i un propòsit integrador”.
Avui ni Comorera (no es perdin el darrer llibre d’Antoni Batista, La veritat del cas Comorera), ni Romeva. Un país sense nacionalistes no té futur. I el nacionalisme és la integració real de tots. I tots volem ser reals no-ficció. L’actor que feia de Pujol a 100 años de perdón era, també, català a la realitat. Armando Gota, nascut a Barcelona el 1940 i mort a Veneçuela el 2019. Va ser un emigrant. I un actor mític llatinoamericà. Parlava sempre un català rebel, anímic, real que fa sortir de dins: “Pujol!” A la mort és on hi ha la veritat. Quan va marxar, la seva exdona, la mítica escriptora veneçolana de telenovel·les Mariela Romero, va escriure: “Adeu, cariño”. Un comiat nacionalista. Un adeu real.