Proxenetisme del territori
Hi ha qui entén el menyspreu a les formes com un exercici de poder màxim; fer alguna cosa, no perquè sigui necessari, sinó simplement pel gust que sigui així. Aquesta actitud possiblement és l’expressió d’una pulsió autoritària irrefrenable que transcendeix l’eròtica del poder per convertir-se en exhibicionisme. En el maneig que el Govern fa de l’Impost de Turisme Sostenible hi ha molt d’això, de plaer ocult en la profanació exercida pel no-creient.
Es fa difícil entendre com es poden finançar dessaladores amb els recursos obtinguts a través d’un impost amb vocació ambiental i de sostenibilitat. ‘Dessalinització’ i ‘sostenibilitat’ són termes contradictoris, àdhuc quan les fonts utilitzades són renovables. La dessalinització requereix una quantitat ingent d’energia per bombar l’aigua a alta pressió a través de les membranes i, a més, el cost de construcció, operació i manteniment de les instal·lacions és molt elevat. La salmorra, que és el residu líquid d’alta concentració salina que es produeix durant el procés, representa un risc ambiental per als ecosistemes marins. Una planta de dessalinització es pot adjectivar de ‘necessària’, però, mai de sostenible.
Ajuntar Impost de Sostenibilitat Turística i dessalinització és un oxímoron, no només per l’impacte ambiental, sinó pel que representa d’insistència en un model de creixement sense límit i d’avidesa extractivista com a motor de producció, el qual és radicalment oposat al que podria considerar-se raonable en una societat tan exposada internacionalment com són les Illes Balears. En aquest sentit, no es pot deixar de tenir en compte que el debat inicial sobre l’anomenada ‘ecotaxa’ va sobrepassar àmpliament els límits del nostre país per adquirir una dimensió europea. La sensibilització sobre l’impost continua sent elevada i el visitant (que n’és el major contribuent) espera una actuació ambiental i culturalment positiva.
No només es juga amb la imatge, sinó que es va en la direcció contrària a la que marquen els indicadors econòmics. Per a l’any 2026, l’informe anual del BBVA Research anticipa un clar alentiment del creixement, amb el PIB augmentant únicament un 1,6%. Els factors que ressenya com a causes serien l’estancament de la demanda europea, l’esgotament de la capacitat durant la temporada alta i la incertesa econòmica global. En síntesi, l’estudi assenyala que el turisme a les Balears manté la seva fortalesa, però el sector mostra símptomes de maduració i pèrdua de vitalitat amb vista als anys vinents, amb risc de desacceleració a causa de limitacions estructurals i de recursos.
La solució que dona el Govern conservador davant de l’esgotament de recursos i la massificació és la construcció de més infraestructures, negant la naturalesa del problema. Això condueix a un suïcidi col·lectiu. A més, a les consultes que al seu dia es van dur a terme amb algunes de les més potents associacions de consumidors europeus, per a la implementació de l’impost sobre els allotjaments turístics (comunament conegut com a ecotaxa), es va poder detectar un rebuig frontal al fet que amb els nous recursos es financessin infraestructures sufragades per programes europeus ja existents, per evitar qualsevol tipus de “doble imposició”.
La idea bàsica del que defensaven les associacions de consumidors era estar disposats a ajudar a finançar (a través de l’impost) un projecte nou destinat a impulsar un turisme respectuós amb el medi i la diversitat cultural comuna, però no infraestructures agressives. El finançament de dessaladores amb els recursos de l’ITS, potencialment, podria comportar un conflicte innecessari amb consumidors. És clar que el Govern, amb la proposta, prioritza els missatges als mercats per sobre del diàleg amb els ciutadans, potencials visitants i clients. No és casualitat.
En plena canícula asfixiant és descoratjador sentir a parlar de la no gens refrescant notícia d’augmentar el consum energètic i les emissions de CO2. Segurament seria més confortador que es parlés d’estratègies per reduir el consum i de decreixement de l’oferta, amb la idea de tranquil·litzar l’economia i la convivència i, en definitiva, d’un camí d’esperança per construir un país millor. Però, la cosa no va per aquí, s’imposa el conformisme, negació de l’esperança, que condueix a repetir el mateix de sempre, com si no existís alternativa. Es juga amb la idea que el sistema no falla i el fracàs és individual.
El negacionisme creix sobre aquesta dualitat i dona peu a la submissió patològica al mercat com a única possibilitat de créixer. Un relat perfecte per encobrir la pulsió autoritària del Govern i la seva hiperactivitat extractiva. La relació del Govern amb el mercat podria considerar-se com un impúdic proxenetisme del territori sense límits. Els desitjos del mercat per sobre de les necessitats de la gent, encara que s’entestin a afirmar que la bonança econòmica fa que la riquesa gotegi cap a baix rajant manà sobre la gent. El conte de la lletera versió neoliberal que ha conduït a cotes mai conegudes de desigualtat social.