Protestes efímeres
Malestar. L’hivern del descontentament va prenent forma. A tot el món hi ha hagut més de 8.200 protestes i disturbis per l'augment del cost de la vida només durant els primers set mesos d'aquest any. El malestar econòmic és global. La inflació i l’encariment de la benzina han provocat mobilitzacions els últims mesos a Ghana, Mongòlia, Panamà, l’Argentina o l'Equador. Però Europa és la regió que ha registrat més protestes aquesta tardor pel malestar econòmic i social que genera no només l’encariment dels preus sinó també la incertesa del que encara ha de venir. Des de l’octubre fins ara, milers de persones s’han manifestat a Romania i a Hongria; hi ha hagut una vaga general i protestes a Grècia; manifestacions a França i Bulgària per exigir augments salarials que compensin la inflació; també hi ha hagut protestes a la República Txeca per la gestió de la crisi energètica que ha fet el govern; al Regne Unit ha parat el sector sanitari i el personal ferroviari, i Alemanya reflecteix perfectament l’acumulació de greuges i els riscos polítics que comporten: el país ha vist manifestacions a les grans ciutats per reclamar al govern una distribució més justa de les ajudes pels costos de l’energia, però també hi ha hagut protestes contra la guerra a Ucraïna, sobretot a l’est d’Alemanya, on l’extrema dreta i l’extrema esquerra han confluït en la denúncia dels efectes que els interessos geopolítics acaben tenint sobre els ciutadans.
Incidència. Les emocions socials estan a flor de pell. Es multiplica la protesta però, en canvi, cada cop hi ha més anàlisis que assenyalen que malgrat l’augment de les mobilitzacions, la seva capacitat d’incidència és menor que dècades enrere. Erica Chenoweth, professora a la Harvard Kennedy School, ha dirigit un ampli estudi sobre els moviments de resistència civil al llarg de dècades que constata aquesta clara disminució de l'eficàcia d'aquests moviments al llarg del temps. Hi ha més protestes, menys violentes, però també menys efectives.
Aviat farà vint anys d’aquell “no a la guerra” massiu; d’aquella expressió col·lectiva contra la invasió de l’Iraq que, per a molts observadors, va ser la primera manifestació viva d’una opinió pública europea que va prendre, alhora, els carrers de les grans ciutats del continent.
Però, mentre les protestes polítiques s'han convertit avui en el signe més visible de la lluita per la democràcia a països d'arreu del món, creix també el nombre de governs autoritaris que han anat sofisticant els seus instruments de repressió.
Immediatesa. Les mobilitzacions econòmiques del 2022 han estat, en general, de curta durada: aproximadament la meitat van durar una setmana o menys, mentre que menys d'un terç d’aquestes protestes es van arribar a allargar més d'un mes.
La volatilitat sembla haver afectat fins i tot la nostra capacitat de revoltar-nos. Immersos en la crisi permanent, en la sensació que un problema se superposa a un altre, la indignació s’instal·la en nosaltres amb el risc d’acceptar-la com la nova realitat.
Fa temps que el pensador coreà Byung-Chul Han, adverteix dels efectes de la tecnologia i del procés de digitalització de les nostres vides com a forma de control.
Tenim més informació que mai i més vies digitals per expressar-nos però, en aquestes societats neoliberals —diu Han—, la dominació no s'exerceix mitjançant l'opressió sinó mitjançant la comunicació. Aquesta mateixa connectivitat i la cultura de la immediatesa corren el risc de convertir l’expressió del malestar en un moment de desfogament efímer.
