25/09/2022

‘Pronti’

Mentre els italians voten i fan recompte, és moment per fixar-se en alguns aspectes de l’anunciada victòria en aquell país de l’extrema dreta, liderada per Giorgia Meloni i els seus Germans d’Itàlia. Pronti (llestos, a punt) és el seu lema de campanya. Llestos per guanyar, a punt per governar, volen dir. Hauran guanyat per diversos motius, però –per molt que sigui un tòpic dir-ho– un dels més poderosos és el descontentament, i en conseqüència la desconfiança, d’una gran part de la ciutadania envers la socialdemocràcia i el seu gran invent (si no el millor, sí almenys el més reputat), que són les societats del benestar. Algú com Mario Draghi representava molt bé la idea del benestar tal com la coneixem, amb les seves grandeses i misèries. Aquest benestar està en principi garantit per la socialdemocràcia, però és flexible: s’amplia o s’estreny segons els condicionants econòmics que fixen els mercats. El resultat, per dir-ho de pressa, és que els beneficis de les societats del benestar no arriben igual a tothom, i a segons qui no li arriben mai. En canvi, la percepció que existeixen uns poderosos que sempre surten àmpliament i injustament recompensats de qualsevol situació no tan sols es manté sinó que, en temps d’incertesa i de malestar, es torna més difícil d’assumir i de gestionar. Com que la cara visible d’aquests poderosos són els polítics (els altres membres de les elits solen quedar poc o gens identificats per a l’opinió pública, tret dels banquers i dels empresaris vanitosos), aviat aquesta ciutadania descontenta abomina “dels de sempre” i comença a cercar alternatives. Això seria bo, si no fos que, la majoria de les vegades, les alternatives són encara pitjors. Itàlia ens en dona, aquests dies, un exemple ben representatiu.

A Meloni i els seus seguidors els passa com a aquell Dr. Strangelove que interpretava Peter Sellers a la pel·lícula de Kubrick, que havia de fer esforços per evitar que se li disparés el braç dret saludant a la romana. No és cap exageració enquadrar Meloni i els Germans d’Itàlia dins el neofeixisme, un neofeixisme que intenten maquillar –amb escassa fortuna– davant de la comunitat internacional, mentre es prometen a ells mateixos deixar-se anar pel pendent autoritari quan tinguin el poder a les mans. Recorden el discurs i l’actitud de Vox, només que el partit d’Abascal, com a força ultranacionalista espanyola, incorpora l’herència del franquisme amb tota la seva parafernàlia espanyolera i cañí. Però tret de detalls idiosincràtics, són comparables en molts aspectes. Una de les promeses de Meloni que ha fet més fortuna és la de reduir el nombre de parlamentaris i càrrecs públics: les suposades reduccions de despesa pública que solen prometre tant la dreta com l’extrema dreta són una impostura que sovint no té fonament real (eliminar càrrecs públics, o suposats privilegis com ara cotxes oficials i altres foteses, té un efecte irrellevant en l’economia, i encara més en el dia a dia dels ciutadans), i sovint amaguen el finançament corrupte, o com a mínim gens clar, d’aquests partits.