Quan els governs fallen: el patró que es repeteix a les Balears
Milton Friedman sovint apareix en el debat públic com una etiqueta. Per a alguns, és el símbol del neoliberalisme. Per a d’altres, una referència incòmoda. Però aquesta manera de llegir-lo és poc útil. No ens ajuda a entendre els problemes que tenim avui.
Friedman no escrivia contra l’Estat. Escrivia sobre els errors del govern. El seu punt de partida era senzill, però incòmode: les polítiques públiques no només poden fallar, sinó que tendeixen a fer-ho de manera sistemàtica. No per mala fe, sinó per com estan dissenyades.
Els governs decideixen amb informació incompleta, responen a incentius de curt termini i operen en entorns on els efectes de les decisions no sempre són previsibles. Això no és ideologia. És una realitat.
I això no és teoria. Ho veim cada dia. A les Balears, per exemple, en l’habitatge, mesures pensades per facilitar l’accés poden acabar reduint-ne l’oferta o retardant nous projectes. En altres àmbits, ajudes directes per poder pagar un servei poden acabar pressionant la demanda i fer que els preus pugin.
El problema no desapareix. Canvia de forma. I això no és una excepció. És un patró. Polítiques que s’acumulen sense revisar-se, regulacions que se superposen, decisions preses amb urgència que després queden. El sistema es fa cada vegada més complex, més difícil d’entendre i més difícil de gestionar.
El problema no és la voluntat. El problema és el disseny. Aquests errors no són casuals. Responen a una lògica. Les decisions públiques sovint es prenen sota pressió, amb informació incompleta i amb incentius que premien el curt termini. Una mesura pot funcionar avui, però generar efectes que només es veuran més endavant. I quan aquests efectes apareixen, sovint es responen amb noves mesures que no resolen l’arrel del problema, sinó que hi afegeixen més complexitat.
No és un error puntual. És una dinàmica que es repeteix.
Aquesta dinàmica té una conseqüència clara: cada nova política no només intenta resoldre un problema, sinó que també canvia el sistema en què s’aplica. I sovint ho fa sense que es pugui anticipar del tot. Quan les regles canvien constantment, famílies, empreses i inversors deixen de reaccionar només a la norma i comencen a adaptar-se a la incertesa. Això es tradueix en decisions que es retarden, en menys activitat i en més prudència del que seria desitjable.
El sistema es torna més complex, però també menys previsible. I això és exactament el contrari del que es buscava.
Friedman insistia que les polítiques basades en regles clares i estables tendeixen a generar menys errors que les intervencions constants i discrecionals. No perquè el mercat sigui perfecte, sinó perquè el govern tampoc no ho és.
Aquest és el punt central. No es tracta de triar entre Estat o mercat. Es tracta d’entendre que tots dos poden fallar. I que les fallades del govern no són excepcionals ni depenen d’una ideologia concreta. Es donen sota governs de tots els colors. A vegades fallen per inacció i d’altres, per una acció errònia. Però, sovint, el problema de fons és el mateix: un diagnòstic equivocat.
A les Balears, això es veu especialment bé. Sovint es vol corregir un problema, però el que passa és que es transforma o es desplaça. I el sistema, en lloc de simplificar-se, es complica.
La qüestió no és si el govern ha d’actuar. És si ho fa amb un bon diagnòstic i amb regles que evitin repetir els mateixos errors.
Perquè, si no és així, el problema no és Friedman. El problema és que encara no hem assumit del tot que els governs també fallen.