Prioritat habitacional
El partit patriota espanyol pro-Trump ho ha tornat a fer: ha colat en l’agenda mediàtica i política una nova proposta racista i excloent, que aprofita els malestars diversos de la societat per carregar contra les persones més vulnerables. En altres moments han estat les dones víctimes d’una violència masclista que, segons ells, no existeix. També els menors d’edat convertits en bèsties a qui hem de revisar la dentadura. Ara, ha tocat un dels col·lectius contra qui més solen pegar: les persones migrants. Amb la propaganda típica i tòpica dels feixismes d’antany i d’avui: els espanyols, primer. Els ‘nostres’, primer.
Ho fan, també, des de la comoditat de qui no s’atreveix a governar, però sí a arrossegar amb ells al precipici de la indecència una dreta institucional cada cop menys moderada. Ho hem vist amb el procés de regularització, on fins i tot els de Feijóo i Prohens s’han empassat la contradicció d’anar a la contra, ja no sols dels drets humans, sinó de la posició de l’església catòlica i, fins i tot, dels interessos d’uns empresaris que solen guiar la seva acció de govern a qualsevol nivell.
El pitjor d’aquest darrer mantra de l’extrema dreta, la ‘prioritat nacional’, és la seva naturalització per part de la classe política i mediàtica. Hem acabat acceptant que és un debat legítim, un tema més sobre la taula dels tertulians de torn, obviant que és la primera passa per reprendre els episodis més foscos del segle XX, aquells que han permès segregar sense miraments aquells col·lectius que el dictador de torn ha considerat indesitjables: gitanos, jueus, musulmans, estrangers en general. Què serà el següent, a més de denegar ajudes a qui més ho necessita, independentment de la condició convenient que es determini des del poder: fer que els que no són ‘d’aquí’ seguin a la part de darrere de l’autobús? Coes separades per entrar a l’hospital? S’aplicarà això, per exemple, al personal d’hostaleria que ha de barallar-se amb els guiris per agafar el mateix autobús per anar a la feina? I als estrangers rics que s’alien amb els ‘d’aquí’ per fer-nos la vida impossible i fer girar la roda que ens fa a la majoria cada cop més pobres, se’ls posarà qualque límit?
La ‘prioritat nacional’ opera, en realitat, com un instrument d’opressió per a la majoria de la població, perquè aparca novament la prioritat de les prioritats, especialment en un context com el nostre: la prioritat habitacional. De fet, aquesta mateixa setmana s’ha presentat el primer informe Horizontes, que recull la percepció de la població espanyola sobre multitud de temes i subratlla la sensació de por i incertesa que impregnen el debat públic. L’informe mostra una societat preocupada a tots els nivells, on la majoria de la gent percep la realitat com més inestable i més insegura que fa una dècada, i veu amb temor l’increment de poder de les multinacionals tecnològiques.
En el cas d’Espanya, els bons indicadors macroeconòmics són incapaços de tapar uns malestars que creixen, i que es manifesten en forma d’una incipient desconfiança en la democràcia. Perquè la democràcia no està amenaçada només per una extrema dreta que no hi creu, sinó per la incapacitat dels mandataris democràtics per resoldre els problemes de la ciutadania. Si l’economia, que travessa les nostres vides –per exemple, amb la innegable pèrdua de poder adquisitiu en els darrers anys–, resta al marge de la presa de decisions democràtiques, tenim un problema, i molts dels malestars socials ens remeten a aquesta qüestió clau.
La prioritat habitacional també emergeix a l’esmentat informe, que situa el tema de l’habitatge com un dels principals problemes de la població, molt per damunt de la immigració, però la política –assenyala aquesta investigació– n’infravalora la importància. Si tothom, independentment de la seva ideologia, està d’acord que l’accés a l’habitatge és un gran problema, per què no s’aprova cap mesura que protegeixi les persones sense habitatge o amb risc de perdre’l, com acaba de passar al Congrés dels Diputats? Per què no es limiten els preus de l’habitatge? Quin és el carnet d’espanyolitat d’una especulació que amenaça un dret humà i constitucional i la possibilitat d’armar-se una vida, una família, la llibertat…?
La prioritat habitacional és el contrapunt de la ‘prioritat nacional’. No sols perquè posa en evidència la hipocresia d’un patriotisme basat en mentides i apel·lacions propagandístiques a una identitat nacional pura que no ha existit mai, i a privilegis que en realitat són de classe. La prioritat habitacional és el contrapunt, sobretot, perquè la defensa del dret a un habitatge digne té la potencialitat de passar de ser el gran problema d’aquesta societat, al gran aglutinador que ens uneixi. Fins i tot el nostre himne, que aviat celebrarem de la mà de l’Obra Cultural, ho tenia clar: la Balanguera fila el futur, però sense casa no hi pot haver un demà.