El preu de l’èxit no pot ser sempre més car

Durant dècades, bona part dels illencs varen assumir que el turisme era molt més que una activitat econòmica. Era el fonament de la prosperitat, la garantia que les Illes Balears podien oferir oportunitats i un bon nivell de vida. Amb molts de matisos, perquè els beneficis mai no s’han repartit de manera equitativa, la majoria va acceptar que els costos del model es compensaven amb el benestar que generava. Fa temps, però, que aquest equilibri s’ha trencat. Pagam el preu del que s’ha considerat un èxit, però aquest preu no s’ha de pagar eternament, ni pot ser de cada vegada més car.

Les mobilitzacions contra la massificació turística no expressen un rebuig al turisme en si mateix. Expressen la certesa que el que havia de garantir una vida millor ha acabat fent-la més difícil. Costa tant trobar habitatge que una part molt important de la població, si no disposa d’una casa en propietat o de suport familiar, no pot pensar a construir un projecte de vida. Els serveis públics pateixen una pressió constant. Els desplaçaments s’allarguen i els espais compartits es perden.

Hi ha també una pèrdua menys quantificable, però igualment real. Hem deixat d’anar a platges on abans passàvem hores perquè sabem que hi trobarem embossos i una multitud. Hem modificat hàbits, hem renunciat a llocs que sentíem nostres i hem començat a organitzar la vida evitant els moments i els espais de màxima saturació. No és només una qüestió d’incomoditat, és la sensació que el territori on vivim deixa de respondre a les necessitats de qui l’habita durant tot l’any.

Ara bé, les societats evolucionen i els territoris també. Però una transformació només és un progrés si millora les condicions de vida de la comunitat. Quan el creixement acaba degradant el benestar dels residents, quan el dret a un habitatge digne es converteix en un privilegi i quan viure a les Illes exigeix cada pic més esforços per mantenir una vida normal, cal demanar-se si el model continua servint el país o si és el país que ha acabat al servei del model.

Aquesta és, potser, la gran qüestió que plantegen les protestes. No es tracta de recuperar unes Balears idealitzades que ja no existeixen, ni de negar la importància econòmica del turisme. Es tracta de recordar una evidència: l’èxit d’un territori no es pot mesurar només pel nombre de visitants ni pels rècords de facturació. També s’ha de mesurar per la possibilitat que la gent hi pugui viure amb dignitat i mirant el futur sense la sensació que, any rere any, perd una mica més del lloc que considera ca seva. Si el model econòmic que ens havia de garantir el benestar acaba erosionant aquest benestar, ja no es pot dubtar si cal posar-hi límits i pautar un decreixement. Hem d’assumir que les conseqüències d’aquests límits no són pitjors que no establir-los.