El PP no és el mal menor

Tan aviat com es van conèixer els resultats electorals va aparèixer la idea de les abstencions a les investidures de presidents autonòmics i fins i tot de batles, per tal d'alliberar el PP, se suposa, de la necessitat d'haver de pactar amb Vox. Se suposa també que aquestes abstencions les hauria de fer el PSOE, tot i que, a les Balears, MÉS per Mallorca ha plantejat també la possibilitat d'abstenir-se en la investidura de Marga Prohens per tal que no hagi d'arribar a presidenta de bracet amb Jordi Campos i la seva alegre tropa. Segurament, la idea dels ecosobiranistes és intentar sortir de guions previsibles i demostrar que també poden fer de partit sistèmic capaç de practicar la realpolitik més possibilista: serà millor un govern del PP en minoria fent geometries variables que no un acord de govern amb Vox posat per escrit i signat per Prohens i Campos, etc.

Se suposa que això seria també una manera d'aixecar un cert cordó sanitari i impedir que Vox entrés a les institucions de govern com un rinoceront desbocat, exigint el tancament d'IB3 “pel bé dels seus treballadors” o l'eliminació de l'ensenyament públic en català, etc. Passen dues coses, però, amb el cordó sanitari en relació a Vox. La primera és que arriba una mica tard, després que al partit neofeixista se l'hagi blanquejat i naturalitzat des de la seva primera presentació a la ciutadania amb el gran acte que va fer a Vistalegre l'octubre de 2018. Durant aquests quasi cinc anys la gran majoria de mitjans de comunicació, i de fòrums socials i d'opinió, han tractat un partit d'extrema dreta, partidari del negacionisme dels crims de guerra del franquisme, com una opció democràtica perfectament vàlida i homologable amb qualsevol altre partit polític. Tot just l'octubre de l'any passat, quatre anys justs després d'aquella posada de llarg, Vox celebrava un macroacte, molt més fastuós encara que el primer, amb connexions i felicitacions incloses dels caps més visibles de l'extrema dreta global: Donald Trump, Viktor Orbán, Giorgia Meloni, Ted Cruz, Mateusz Morawiecki... La memòria és curta, sobretot quan ho vol ser, i ningú retreu a Vox aquestes exhibicions antidemocràtiques. En comptes d'això, es criminalitzen o es difamen partits democràtics independentistes i/o d'esquerres: Bildu, ERC, Junts o Unides Podem. De fet, gran part de la campanya del PP en aquests comicis municipals i autonòmics ha girat entorn de la mentida que tenir de soci Bildu equivalia a governar amb ETA, una banda terrorista que va cessar la seva activitat fa dotze anys.

El segon comentari sobre el cordó sanitari a Vox és que, perquè sigui tal cordó sanitari, cal que el primer a fer-lo sigui també el PP. Els cordons sanitaris a Alemanya o França es basen en el fet que el partit conservador no pacta ni estableix acords amb els partits d'extrema dreta. No es tracta que PSOE, ni MÉS, ni ningú “rescati” el PP de pactar amb Vox: es tracta que el PP es desmarqui de Vox per si mateix, que se n'hagués desmarcat des del començament. Ha fet tot el contrari, entre d'altres motius perquè Vox no és res més que una excrescència del PP, un subproducte seu. Canvien les formes, però comparteixen ànima i ideologia autoritàries i reaccionàries. Ara bé: al PP no li cal Vox per comportar-se com un partit il·liberal. Tots aquests representants del parasitisme social més desencarnat (Federació Hotelera de Mallorca, Habtur, la pobra Pimeco suplicant creuers i ferris, i fins i tot els Advocats Cristians projectant els seus deliris pornogràfics a l'institut de Porreres, posant com a pretext una obra de referència del còmic europeu) no s'adrecen a Vox, sinó a aquells que entenen que són els seus representants directes. O, dit més breu, “els seus”: i aquests són el PP.