09/03/2021

Porteu-me el cap de Puigdemont (i dels presos)

El títol d'aquest article juga amb el del film Porteu-me el cap d'Alfredo García, de Sam Peckinpah. La pel·lícula conta les vicissituds d'uns personatges moguts per ambicions brutes i esperonats pel desig de venjança d'un terratinent, un desig de venjança obcecat i irracional. Els paral·lelismes no són pocs amb l'actitud de l'estat espanyol envers els polítics i activistes catalans que van liderar el referèndum de l'1-O. 

Cargando
No hay anuncios

Amb l'aixecament de la immunitat dels europarlamentaris, Espanya fa una passa important (no definitiva encara, però important) en la seva croada per aconseguir dur cap aquí els exiliats, empresonar-los i processar-los, per aquest ordre. Tal proesa és de vital importància per a la judicatura espanyola (personalitzada en el jutge del Suprem Pablo Llarena), ridiculitzada en diverses ocasions davant d'instàncies judicials europees precisament en aquest assumpte. Les reiterades euroordres fallides o frustrades del magistrat Llarena obligarien qualsevol institució democràtica a una revisió dels seus plantejaments, però no el Suprem d'Espanya, que per alguna cosa és Suprem i per alguna cosa és d'Espanya. Amb l'aixecament de la immunitat de Puigdemont (la peça major), Comín i Ponsatí, el nacionalisme espanyol d'estat viu un dia de festa major, que celebra a la manera usual: com una victòria damunt d'uns estrangers despistats i malèvols que no saben entendre la realitat espanyola, “no se enteran”, i sobretot com un cop de maça damunt les pretensions dels catalans, enemic ancestral i odiat per damunt de totes les coses.

El fet és molt especialment greu per a la Unió Europea, que ha vist com el Parlament de Brussel·les literalment s'ha dividit en dues parts (58% a 42%) en aquesta qüestió. No és casualitat que sigui així, perquè aquesta vegada atendre les exigències nacionalistes espanyoles li suposa a la UE un cost enorme pel que fa a la seva credibilitat com a àmbit de democràcia i drets humans. La cosa encara empitjora sensiblement quan surt la ministra d'Afers Exteriors espanyola, Arancha González Laya, a recalcar explícitament un missatge antieuropeu i d'un nacionalisme quasi autàrquic com ara que “els problemes de Catalunya es resolen dins Espanya, no a Europa”, un enunciat que torna a arrenglerar Espanya amb altres estats membres especialment incòmodes per les seves posicions reaccionàries i ultranacionalistes, com Hongria i Polònia.

Cargando
No hay anuncios

Per acabar-ho de rematar, resulta que la justícia penitenciària estava pendent d'aquesta gran victòria europea per revocar el tercer grau als presos polítics i enviar-los novament de pet cap a la presó. Un dia realment negre per a l'independentisme català, ben cert. Però també (gosaria dir que sobretot) per a Espanya, que una vegada més torna a tancar-se en unes posicions abstruses i clarament antidemocràtiques, fent servir els tribunals com si fossin forces armades inflamades d'aquest ardor guerrero que tant agrada als nacionalistes espanyols. És un bucle malaltís, i és una llàstima perquè no es veu manera de sortir-ne.

Sebastià Alzamora és escriptor

Cargando
No hay anuncios