03/04/2023

La política i el porc

La política –i no ho dic en mode pejoratiu, sinó purament descriptiu– és com el porc: se n'aprofita tot. La corrupció pròpia? Si en els rengles del teu partit esclata un escàndol –cas del PSOE amb l’afer Mediador–, ràpidament treus pit que, només de saber-ho, vàreu expulsar la poma podrida. Si la corrupció que us afecta és múltiple i sistèmica –cas del PP amb Gürtel, Kitchen, Lezo, Palma Arena, Púnica, etcètera–, respons que això són afers molt antics i que, de fet, en invocar-los l’actual govern vol destruir el partit de Feijóo i quedar-se sense oposició, com a Cuba o a Veneçuela. Si tens una tendència congènita a l’abús de poder i et persegueixen els processos –cas de Benjamin Netanyahu a Israel–, assegures que tot és una conjura dels jutges del Suprem, que són d’esquerres (és obvi que aquest últim argument no es podria fer servir a Espanya...). I, a l’hora d’aprofitar-ho tot, explotar en benefici propi les mesures persecutòries de l’enemic polític constitueix un clàssic.

Des d’aquesta perspectiva –que alguns titllaran de cínica, però jo considero només realista–, tots els moviments político-judicials que han agitat l’actualitat catalana durant aquesta darrera setmana em semblen tan lògics com legítims. Que l’exconsellera Clara Ponsatí entrés discretament al Principat, comparegués davant la premsa per fer ostensible la seva presència en territori sota jurisdicció espanyola, escenifiqués la seva detenció a Barcelona enmig d’un núvol de càmeres i entre invocacions a la seva immunitat parlamentària; que l’endemà denunciés l’arrest davant del Parlament Europeu i furgués en les contradiccions entre Brussel·les i Madrid, tot plegat forma part dels recursos lícits i naturals de l’activisme polític aquí i arreu.

Cargando
No hay anuncios

Allò que grinyolà, en tot cas, van ser les impúdiques reaccions de l’espanyolisme en l’hemicicle brussel·lès. Escoltar Dolors Montserrat –tota la carrera política de la qual és un bluf des que arribà més enllà de regidora del seu poble– parlant de teatre; sentir Jordi Cañas acusant Ponsatí de fer un “xou”, quan Ciutadans no ha fet altra cosa a Catalunya des del 2006 que xous i performances, des del Rivera despulladet fins a les operacions de retirada de llaços grocs, feia esclafir de riure i denotava una immensa hipocresia.

Sostinc quelcom semblant pel que fa a Laura Borràs, encara que el fonament polític dels delictes pels quals ha estat condemnada sigui molt dubtós. ¿No era lògic i fàcil de preveure que, tret d’una absolució poc plausible, tant ella com el seu partit –o una porció del seu partit– mirarien de treure rèdit de la sentència, de reforçar la imatge martirial ja conreada abans i durant el judici oral, de convertir la presidenta suspesa del Parlament en una heroïna injustament perseguida? Tampoc no cal cap bola de vidre per saber que durant les properes setmanes o mesos, si la Junta Electoral Central li arrabassa l’escó i la cambra catalana elegeix una nova presidència, Borràs i els seus aprofundiran en la victimització, i acusaran encara més Esquerra de complicitat persecutòria, i convertiran la condemna en certificat de puresa independentista, i... Tot, dins del guió més convencional.

Cargando
No hay anuncios

Personalment, l’única cosa que em sorprèn i em neguiteja dels esdeveniments esmentats és la desmesura, la virulència, l’agror de les reaccions de “la gent”. Sí, ja sé que darrere d’aquestes dues paraules hi ha, en els casos que ens ocupen, uns centenars o alguns milers de persones hipersensibilitzades i hiperactives. Però, fins i tot prescindint de les xarxes socials i limitant l’observació als comentaris en l’edició digital d’aquest diari, em va inquietar la ràpida culpabilització i desqualificació dels Mossos d’Esquadra per haver portat a terme l’arrest de l’eurodiputada Ponsatí, com si els agents fossin altra cosa que el braç executor de les ordres d’un jutge. Sí, és clar que ser detinguda per una colla de guàrdies civils amb tricorni hauria estat més fotogènic i encara més denunciable; però no es pot tenir tot.

I qui diu els Mossos diu determinats mitjans de comunicació tant públics com privats. Pràcticament a la mateixa hora que digitals i televisions transmetien en directe les imatges des de l’avinguda de la Catedral, sense prendre’s cap marge de reflexió, ja hi havia qui parlava de mitjans “venuts” i de periodistes “a sou”, i per descomptat de consellers i governs “traïdors”, “botiflers”, “autonomistes” i “ñordos”.

Cargando
No hay anuncios

És clar que la diversitat de projectes polítics i la dialèctica entre ells és l’essència de la democràcia. Resulta evident també des de fa anys que en el si de l’independentisme coexisteixen tàctiques, fins i tot estratègies, diferents i contrastades. Tanmateix, soc del parer que aquesta bromera d’odi, aquesta fòbia fratricida, aquest delit per combatre el “germà separat” molt més que no pas l’adversari frontal, aquest entotsolament de l’independentisme en les seves querelles domèstiques resulta tòxic per a tots els implicats. A més de fer el joc i donar arguments als Pedro Sánchez de torn.

No soc ingenu, però crec que entre l’unanimisme i el tots contra tots hi hauria d’haver un punt d’equilibri.