A poc a poc i bona lletra: l’escola del decreixement

És prescriptiu per aquestes dates l’article dedicat als excessos nadalencs que, tot i ho haver acabat encara –a Mallorca s’allarguen fins passat Sant Sebastià–, ja comencen a passar factura als sagins del cos i de l’ànima. El consuetudinari article, ja està clar, parteix de l’anècdota concreta i, si és el cas, acaba elevant-se cap a reflexions –i admonicions– de caràcter més general.

Enguany, però, la constatació dels excessos no pot limitar-se a l’interval entre Santa Llúcia i la Candelera –del Black Friday a les Rebaixes, en versió millennial–, perquè ha estat tot el 2022 el que ha estat un excés.

La tornada a 'la normalitat' materialitzada definitivament el 2022 ha acabat resultant feixugueta. Un any sencer –amb tots els seus sacrosants cicles d’oci i consum– celebrant 'la llibertat' i encoratjant tots els excessos en nom de la compensació dels 'dolorosos greuges' provocats per les anteriors restriccions. 'Hay ganas de' ha estat la recurrent expressió que ha justificat tota incontinència capaç de reparar els suposats estralls perpetrats en els pobres humans del primer món, i ajudar-los recuperar el temps perdut: bàsicament, comprar i tudar com abans.

Cada nova fita del calendari 2022 ha estat anunciada i beneïda amb la mateixa lletania exultant, que ha servit igualment de pronòstic i de balanç: l’eufòrica recuperació 'dels nivells del 2019'. O, el que és el mateix: la constatació definitiva de no haver après absolutament res.

Sembla que l’habilitat de connectar el binomi causa-efecte no és el nostre fort. Després d’un 2022 marcat per evidències climàtiques incontestables –successius rècords de temperatura el mes d’agost (Petra, 42,9 ºC), més de 150 dies amb màximes per damunt dels 25 ºC, 600% d’augment de les nits tòrrides, màxim estatal de temperatura de l’aigua a la Dragonera, un desembre de màximes inaudites...– la recuperació dels nivells de consum del 2019 no hauria de ser celebrada com una victòria col·lectiva, sinó com una passa més cap a la catàstrofe irreversible. També col·lectiva, per cert. Sort que tenim declarada l’emergència climàtica, que si no...

És crucial –i urgentíssim– que la humanitat construesqui una nova cosmovisió radicalment diferent a la de les darreres dècades –bàsicament, que sí que hi havia límits i que ja hi hem arribat–, i un model  de vida estrictament minimalista: només menys és més. Qualsevol altra fórmula no servirà, per molt tecnoguai que resulti a primera vista.

En lloc de manifestar-nos tan satisfets d’haver retornat 'als nivells del 2019', ens convindria més començar a explorar altres horitzons temporals més sostenibles. Fins on hauríem de rebobinar per esquivar el cataclisme? Fins al 1960? El 1970?... En qualsevol cas, no més enllà dels anys 80, segur.

Seran els joves, sobretot, a qui tocarà decidir fins on rebobinar i com fer-ho, perquè el gran repte toparà de ple amb la part central de les seves vides. Per ara, però, no els ho posam gens fàcil i continuen assetjats pels quatre riders del seu particular apocalipsi: alienació tecnològica, intoxicació emocional, egocentrisme militant i immediatesa compulsiva.

Sovint sentim a dir que l’escola ha d’educar els alumnes per al futur, és a dir, no segons els estàndards del món actual, sinó segons els paràmetres del món que els tocarà viure. Paradoxalment, aquest assenyat plantejament acaba traduït en una educació per a un món d’abundància: hiperactiu, hiperventilat, hipertecnològic, superconnectat, ultravirtual, megalúdic, globalitzat, deslocalitzat... l’imperi del més, més i més. El món on acabaran vivint, però, no serà així. 

Seria més lúcid fer de l’escola en principal banc de proves del gran decreixement, i no una factoria de nins sobreestimulats, irreflexius i permanentment insatisfets, amb gran tendència a la frustració i escassa resiliència. Així no els ajudam. L’escola els ha d’oferir el que ja no poden trobar ni a la societat ni a la família, en lloc de continuar exposant-los al mateixos paràmetres d’acceleració, banalitat i consum que ja troben al seu dia a dia. 

Els alumnes necessiten fer menys i assimilar més; recuperar l’ordre, el silenci i la tranquil·litat; arraconar les pantalles i retrobar el món analògic, imperfecte però real; i acceptar els límits, els temps buits, l’avorriment i la falta de recompensa immediata com a oportunitats per a la creativitat, la comunicació i la cooperació. Necessiten una nova escola que prioritzi l’esforç, la disciplina, els valors, la col·laboració, la reflexió, la imaginació... 

És l’escola del “menys”, a l’estil de l’"slow school” proposada per Penny Ritscher i d’altres: fer menys per fer millor, construir amb poca cosa, jugar amb no-res, divertir-se escoltant els altres, retrobar-se amb el buit, amb un mateix i amb els altres... En serem capaços?