Planeta jo

Tot i que ara sembli quimèric, hi va haver un temps en què els humans compartíem consensos en moltíssimes matèries. Fins i tot sobre l’ara subjectivíssim camp de la criança infantil: “Els infants caminen a l’any i parlen als dos”, era l’aclaridora divisa compiladora que servia de brúixola educativa en la fascinant travessia d’aquest període evolutiu.

Amb matisos i flexibilitats, el ritme de l’extraordinari creixement maduratiu dels humans durant els dos primers anys de vida esdevenia consens col·lectiu, s’ordenava entre fites objectives i es transmetia de generació en generació. A això s’hi afegia una altra veritat de la tribu: “Els cadells humans controlen els esfínters a dos anys” o “a l’estiu dels dos anys” o, en qualsevol cas, “abans de començar a escola”. I –encara que ara costi de creure– majoritàriament “esdevenia”.

Tot això, però, ha passat a la història. Com explica la periodista Helena López, la sobreprotecció familiar i l’anomenada ‘criança positiva’ han trastocat tots els paradigmes. Ara pràcticament la meitat dels alumnes arriben amb bolquers al 2n cicle d’Infantil, amb l’argumentació que ja deixarà els drapets “quan ho demani” o “quan ho decideixi”. Perquè sembla que la desitjable ‘positivat’ en la criança –observar, respectar, flexibilitzar, explicar...– s’ha acabat convertint en un “jo no m’hi fic: que faci el que vulgui”.

Professionals d’aules de cinc anys reporten situacions de cada vegada més surrealistes: infants que no van de colònies perquè encara els donen el pit, o que arriben a classe en pijama perquè no s’han volgut vestir, o que decideixen vestir-se inadequadament (botes d’aigua a l’estiu; xumet i sabates de taló de princesa...), o que esperen entrar a l’aula mirant el mòbil del pare i xuclant el biberó, o que es neguen categòricament –i amb el rotund suport de la família– a fer les rutines de relaxació que marca la mestra després de l’esplai perquè prefereixen cotinuar jugant...

És cert que sempre ha estat complex l’encaix entre l’individu i la comunitat, i que trobar l’equilibri entre la singularitat i la col·lectivitat és un gran repte pedagògic. Per ventura és el moment de recordar, però, que el vertader sentit de l’educació no és sacralitzar els límits de cada individu i perpetuar-ne, per tant, les limitacions, sinó aconseguir-ne la inserció satisfactòria en l’entorn. I que això s’aconsegueix a través de la socialització, de la compensació de les desigualtats d’origen i de la renúncia a la pròpia zona de confort.

Respectar la singularitat i el ritme personal no pot significar renunciar al creixement, a la maduració o a l’autonomia personal. Acceptar una pauta col·lectiva raonable no és ‘castrador’ sinó enriquidor: ens fa flexibles, empàtics, adaptables... i capaços d’aprendre més enllà de les nostres preferències o apetències inicials que, a cinc anys, i ja em perdonareu, poden ser francament limitades i limitadores. De fet, és la nostra dimensió social –i no la solipsista– la que ens permet avançar cap la millor versió de nosaltres mateixos. Confondre la necessària atenció a les necessitats dels infants amb la satisfacció de qualsevol desig, va just en sentit contrari.

Les conseqüències d’aquesta incapacitat de posar límits als menuts, fa anys que es perceben a Secundària, però amb formes molt menys ‘bufones’: nul·la tolerància a la frustració, hipertròfia emocional, infantilització perpètua, escassa autodisciplina, dificultats d’autocontrol davant les modes o les addiccions, patrons de comportaments extremadament disruptius o patològicament insegurs i introvertits...

Ara, a més, hem sabut que els pares ‘helicòpter’ han arribat a la universitat. Al reportatge d’Alba Tebar per a VilaWeb es recullen testimonis de nou universitats de l’àrea lingüística. La tendència –creixent– són pares i mares que fan els tràmits de matrícula, assisteixen a les tutories, reclamen les notes... dels seus fills i filles majors d’edat. Una dada concreta: més del 50% de les consultes que rep el servei d’informació de la UPF ja les fan els pares i no els alumnes!

I així –totalment desprotegits per efecte d’aquest excés de protecció– aterren els joves en el món real, on la competitivitat, la desigualtat, la precarietat... els asseguren l’accés il·limitat a una frustració, ara sí, ben real. I, sense mecanismes per enfrontar-s’hi, procuren evadir-se en el consum, la banalitat, la ficció... o en els múltiples mecanismes que avui en dia ens permeten perpetuar indefinidament la nostra bimbolla unipersonal: els perfils 2.0, el gaming, el bodycare –en versió nails de purpu o heavy tattoo–, la literatura del jo...

O votant –per identificació?– altres milhomes vanitosos, capritxosos i ignorants –Milei, Trump...– a qui ningú va saber marcar els límits quan encara hi érem a temps.