17/02/2023

Jo penso, tu penses, ell pensa...

Arran de la mort d’Espinàs i Rubert de Ventós, i del preocupant anunci de tancament de L’Avenç, la setmana passada em preguntava què passa a Catalunya amb el pensament i l’assaig. Qui pensa el país? Quines veus tenim? De quines plataformes disposem? Què passa amb les humanitats a la universitat? La fragilitat del sistema cultural és palmària. Després de dues crisis encadenades, tot just es comença a sortir del pou. La gent de la cultura –no només els pensadors– amb prou feines aspiren a sobreviure: ¿com podem pretendre que arrisquin, que es deixin anar? El relleu generacional es fa feixuc. Els joves creadors ho tenen magre. Molts marxen fora, pocs retornen. El català torna a ser més un obstacle que una il·lusió.

L’aparició de l’assaig Seixantisme de Marta Vallverdú, també publicat per l'editorial L'Avenç, és molt oportuna. Al segle XX, que Joan Triadú va definir en termes literaris –i això inclou l’assaig: Pla, Fuster, Gaziel, Vicens Vives, Ferrater Mora...– com el Segle d’Or, hem tingut, segons Vallverdú, tres grans moments o moviments: Modernisme, Noucentisme... i Seixantisme. En ple franquisme, en condicions difícils, va haver-hi una onada cultural renovadora en la qual van participar intel·lectuals, joves estudiants, l’Església, mecenes i polítics antifranquistes. La cosa va quallar en la Nova Cançó, noves editorials i revistes, la fundació d’escoles i un llarg etcètera d’iniciatives que van marcar època i han deixat empremta. Les condicions també eren precàries, però hi havia optimisme històric.

Cargando
No hay anuncios

L’historiador i polític Ferran Mascarell, un dels fundadors de L’Avenç, fa uns anys, en ple Procés, va encunyar un terme que no ha fet fortuna: el Deucentisme, més performatiu que real. A remolc del canvi polític que havia de venir amb l’independentisme, aspirava a donar una nova empenta i identitat a l’entramat cultural. La crua realitat, però, és que tots aquests anys la cultura ha quedat en un segon pla i, sovint, se n’ha fet un ús merament instrumental.

Cargando
No hay anuncios

Aquesta setmana he demanat a pensadors diversos com veuen i viuen el moment actual. He rebut un reguitzell de respostes interessants. Més d’un m’ha parlat que el Procés al final ha portat un cert cansament o embafament a l’hora de "pensar el país" i, en paral·lel, un dèficit de "pensar el món". Ens hem tancat en el nostre drama? És probable. Altres han afegit que Catalunya no té una gran tradició filosòfica, coses del seny. I que fa un grapat d’anys que la publicació en català de pensament, ciència, gran assaig i cultura universal seriosa no fa més que anar-se reduint.

Els que són a la universitat ho tenen clar: el sistema acadèmic rema en contra del compromís públic i de l’assagisme clàssic. El que compta és fer papers especialitzats, publicats en anglès en revistes indexades. Són els únics que puntuen si vols progressar dins la universitat. La llibertat i l’heterodòxia no estan ben vistes; la connexió amb el públic, tampoc. Per arribar a la gent només queda el succedani del pensament sincopat i reactiu de les xarxes socials, on manen l’extravagància i l’exhibicionisme. També hi pots trobar perles, esclar, però el soroll és eixordador. No és estrany, doncs, que l'intel·lectual sigui una rara avis amb cada vegada menys importància, aquí i arreu.

Cargando
No hay anuncios

Però no tot són males notícies. Malgrat els funestos auguris, el llibre com a objecte de cultura resisteix prou bé. I quan es fa un festival com la Biennal de Pensament de Barcelona, l’èxit de públic és esclatant. Les bones experiències televisives d’Emili Manzano de fa uns anys (de llibres i filosofia) també van tenir audiències notables. Hi ha fam de coneixement, de saber, de reflexió, d’idees. Però no hi ha ni uns canals ni unes institucions prou fortes o posades al dia per promoure’ls. Algú hauria de pensar bé com ho fem per tornar a posar-nos a pensar. Per tornar a posar la cultura al centre.