La pau i el seny

En una plaça qualsevol d’un poble se sent la veu d’unes padrines que encara recorden què és viure amb poc, però amb sentit. Entre el seu lament, però, ressona avui un altre cant, molt més punyent: el de la gent que clama per la pau, pel seny, per un present amb futur. Un crit que demana l’aturada immediata de les guerres que dessagnen el món, i un altre que exigeix una treva contra el model que devora els espais que habitam. S’alça així un clam que uneix dues lluites: la pau entre els pobles i el dret a viure a ca nostra. El crit contra la guerra i contra la turistificació és, en cert sentit, el mateix: prou destrucció, prou expulsió, prou negoci amb allò que és de tots.

A les portes d’un estiu més, ens tornam a veure envaïts per una maquinària turística que no s’atura. Ja no és turisme, és extracció. S’explota el paisatge, s’expulsa el veí, es devora la memòria. I mentrestant, milers de veus a tot el món reclamen que s’aturi la guerra real: la que destrueix vides, bombardeja escoles, arrasa hospitals i converteix la infància en una ferida oberta.

Amb totes les diferències, aquest clam compartit, el de la pau i el del dret a viure dignament a ca nostra, no són fronts separats. Són fils d’un mateix teixit, el d’un món que ha perdut l’equilibri. Quan les bales destrossen vides, quan la dèria del benefici anul·la l’interès pel bé comú, és el moment de plantar-nos. “Aturar la guerra”, “Aturem la turistificació”. No demanam miracles, demanam coratge polític. Que s’aturi la complicitat amb règims i formacions que vulneren drets humans. Que es torni a donar valor a allò que no es pot comprar: la convivència, la cultura, la pau. I que el seny, tan bandejat, torni a ser brúixola. A aturar, hi hauríem de ser a temps.