24/03/2023

La pau entre l'Iran i Aràbia Saudita: per què ara?

Després de dècades d’enemistat i rivalitat, i set anys de trencament de relacions, l’Aràbia Saudita i l’Iran han fet una encaixada de mans gràcies a la mediació xinesa. Per què ara? Per què la Xina? Quines implicacions tindrà?

És cert que té una càrrega simbòlica i que pot contribuir a posar fi a la guerra al Iemen, en què els rebels houthis, que són xiïtes, tenen el suport de l’Iran; i la majoria sunnita, el de l’Aràbia Saudita. ¿És un problema religiós entre musulmans? No, però l’estructura sobre la qual se sustenta la rivalitat entre iranians i saudites sí que ho és. Des dels principis de l’Islam, la fractura que els separa té motivacions més polítiques que no pas teològiques.

Cargando
No hay anuncios

Però en lloc de fer-se la guerra directament, el regne saudita i la república iraniana s’han enfrontat mitjançant tercers. Al Líban, els iranians donen suport a Hezbol·là, i a Síria al règim de Baixar al-Assad. L’Aràbia Saudita fa costat a faccions sunnites com el clan Hariri al Líban, mentre que a Síria ha finançat grups rebels salafistes. Ha estat una manera de contenir-se mútuament i intentar consolidar influència fora de les seves fronteres. Però el carro els va a tots pel pedregar. L'Iran no pot sufocar la protesta interna, mentre l’Aràbia Saudita ja no té al darrere l’incondicional suport americà. Es dilueix l’eix antiiranià que confegien amb Israel i els Estats Units. Signar una desescalada amb l'Iran pot donar al lideratge saudita un respir a la pressió perquè normalitzi relacions amb Israel, un canvi de rumb que tindria feina per justificar.

Cargando
No hay anuncios

Tenir la Xina i Rússia de cara, dos vots del Consell de Seguretat de Nacions Unides, és tenir bons padrins. I la mediació xinesa aprofita la feina feta en mediació de l’Oman i l’Iraq. Fa més de dos anys (quan Trump va deixar la Casa Blanca), van començar a dialogar. Ningú tenia bona peça al teler i era una bona manera de tancar escenaris estancats com el del Iemen, ara que tothom sembla haver readmès ja Al-Assad, i el terratrèmol ha facilitat trencar el gel amb el règim sirià. El Líban està al límit a causa de la profunda crisi econòmica i política, i un Iraq demogràficament dividit podia beneficiar-se de la reconciliació, d’aquí que fes de mediador fins al canvi de primer ministre l’any passat. L’Oman, en canvi, té aquesta vocació diplomàtica i ha estat mot hàbil a l’hora de capitalitzar la seva “neutralitat religiosa” per ser intermediari (Oman és de culte musulmà ibadita, que prové dels kharigites, una escissió prèvia a la dels sunnites i xiïtes i, per tant, religiosament parlant, ni dels uns ni dels altres). Però ha estat la Xina, molt oportuna i oportunista, la que ha reblat el clau. En pocs dies, foto i encaixada de mans entre saudites i iranians i brindis amb Putin. Emparant-se en aquesta qüestionable neutralitat, la Xina es presenta com un actor internacional entenimentat. Un pacificador. ¿És la Xina el mediador honest que pretén? És el principal comprador de petroli de saudites i iranians, per a qui ha estat un salvavides durant les sancions. Els Estats Units ja no necessiten el petroli saudita i estan més ocupats en contenir Rússia que no pas en vetllar pel seu soci àrab. L’arribada de Biden i l’intent de revifar l’Acord Nuclear de 2015 posava en safata rebaixar la tensió.

Les plaques tectòniques de l’Orient Mitjà es reposicionen i la Xina ni arrossega una motxilla colonial com l’europea ni el segell “imperialista” dels Estats Units. Només hi té a guanyar. I al sud global, tot això, agrada. Veurem si aquests canvis tenen un efecte positiu en la pacificació regional.