01/05/2022

El que passa a Síria no es queda a Síria

L’onzè aniversari de la revolució siriana ha passat desapercebut, amb totes les mirades posades a Ucraïna i el drama dels seus refugiats fugint de l’agressió russa. Dins i fora d’Orient Mitjà la comparació ha estat inevitable. De fet, si bé bona part de l’opinió pública àrab sembla decantar-se pel cantó rus, a Binnish, a la província d’Idlib, al nord-est de Síria, on darrerament s’han produït atacs contra civils, va aparèixer un grafiti en solidaritat amb Ucraïna sobre les restes d’un edifici enderrocat per les bombes russes.

Malgrat que la guerra continua, hi ha pressa per donar el conflicte sirià per acabat, i d’aquí també les victòries diplomàtiques d’Al-Assad. Els Emirats Àrabs Units i Jordània ja han reprès contactes i Al-Assad, que fins ara només havia sortit del país per visites breus a Rússia i l’Iran, va visitar els veïns del Golf el passat mes de març. L’administració Biden ha insistit que mantindrà les sancions econòmiques i que no secunda els esforços de normalització, però tampoc fa res per dissuadir els seus aliats de fer-ho. Les sancions són l’únic mecanisme contra el règim però també un dels més qüestionats, tant per l’impacte que tenen sobre la població com per la dubtosa capacitat de tallar les vies de finançament del règim. I poc sentit tenen si es van fent excepcions.

Cargando
No hay anuncios

Els règims àrabs diuen que reintegrar Al-Assad a la Lliga Àrab i a la comunitat internacional permetria contrarestar la influència iraniana, millorar la situació humanitària, promoure el retorn de refugiats i incentivar el president sirià a acceptar les reformes necessàries per a una transició política. No obstant, els arguments no se sostenen davant un exercici de pragmatisme més dirigit a obtenir rèdits de la supervivència d’Al-Assad que no pas a modificar-ne la deriva. Es fa difícil creure que, havent testat els límits de la impunitat, Al-Assad tingui ara cap motiu per fer concessions.

Els seus socis, amb Rússia al capdavant, han tingut amb Síria un banc de proves per assajar mètodes de guerra, estratègies de combat urbà, de setge i de bombardejos aeris. Per a Síria, les conseqüències de la guerra a Ucraïna van més enllà de l’augment dels costos d’importació de cereal, del preu de l’energia o dels problemes d’abastiment. El govern sirià i els seus socis russos han mobilitzat combatents sirians per lluitar a Ucraïna. Tot i no tenir xifres clares, es parla no de tropes comunes sinó d’oficials sirians avesats al combat urbà.

Cargando
No hay anuncios

La població siriana també va fugir dels atacs russos, però les condicions d’acollida dels receptors, tant institucionals com de la societat civil, no van ser ni de bon tros tan favorables. Amb els sirians es van incomplir els pactes de repartiment de refugiats, i els que s’hi van negar més taxativament, com Hongria, Polònia o la República Txeca, són ara els que encapçalen la rebuda d’ucraïnesos. Fins i tot la cobertura mediàtica occidental ha (re)obert ferides profundes al món àrab i ha fet decantar la balança de l’opinió pública. Si els sirians eren qualificats d’“invasió”, d’“allau”, de “tsunami” o qualsevol terme amb connotacions de catàstrofe natural, els refugiats ucraïnesos han estat qualificats de “civilitzats”, “rossos amb ulls blaus”, “iguals que nosaltres” i “que veuen Netflix com tu i jo” i, per tant, mereixedors d’una acollida que es va denegar als refugiats d’altres conflictes, malgrat que l’agressor en moltes ocasions fos el mateix.

Uns 1.600 km separen Afrin de Kíiv, però el fil conductor rus ha generat massa paral·lelismes, militars i humanitaris. Des d’Europa ens costa entendre per què la bretxa amb el món àrab es va fent més profunda i no volem reconèixer fins a quin punt la percepció d’una doble vara de mesurar respecte a la vida de les persones alimenta la desavinença i els arguments d’aquells que es beneficien de la fractura, especialment els més extremistes i violents. Així que no ens estranyi que aquest ressentiment retorni com un bumerang en formes diverses de confrontació, des del distanciament cultural a l’extremisme violent. Són els bumerangs de la història que retornen insistentment. I és que ni el que passa a Síria es queda a Síria, ni els greuges que avui es gesten cauen en l’oblit. Calia respondre a la crisi humanitària d’Ucraïna, i segurament es podia haver fet millor, però també cal superar les “empaties selectives” i actuar d’una manera coherent i unívoca davant les víctimes de la violència, sigui quin sigui el seu origen, color de pell o confessió. Si no per coherència, com a mínim que sigui per l’interès d’evitar que els bumerangs ens acabin colpejant en algun moment.