El pacte balear 2027 entre el PP i Vox farà feredat

A partir d'aquesta setmana començarem a veure cap a on pot anar la relació entre el PP i Vox i, per tant, tendrem una idea aproximada sobre com impactarà a la política baleàrica just després de les eleccions de l’any que ve.

Passades les urnes autonòmiques de Castella i Lleó d’aquest diumenge, seran tres els governs enlaire, el d’aquesta regió i els d’Extremadura i l’Aragó. El temps corre i ja s’estarà en descompte en el cas extremeny. Si passades sis setmanes no hi hagués acord per fer un govern entre els dos partits de dreta, s’aniria un altre pic a eleccions. Per tant, el que hagi de ser ho veurem aviat.  

No hi ha gaires opcions. La primera, que fessin pactes de governabilitat pertot arreu a l’estil del 2023, tant si fos amb presència ultradretana als governs autonòmics com si els neofeixistes donassin suport extern; es podria definir la situació resultant com de pau forçosa o de conveniència, per allò que la brega entre tots dos no posàs en perill la victòria conjunta a les futures urnes generals contra Pedro Sánchez. La segona, que només hi hagués acord segons a on; o sigui, una mena de guerra parcial, acotada a alguns territoris. La tercera, que pactassin pertot però únicament investidures, sense anar més enllà i, per tant, deixassin oberta l’opció de reprendre les hostilitats: una treva de circumstàncies a l’espera de com evolucionàs la situació. I la quarta i finalment, que no pactassin res ni enlloc; o sigui, una guerra oberta, total.

Passi el que passi, a les Balears no dependrà de la voluntat de les direccions regionals del PP ni, molt manco, de Vox. A efectes del possible futur pacte entre les dues formacions, de poc o gens valdrà el que digui o faci Marga Prohens o la cúpula feixista balear. Tot estarà a l’expectativa del que ocorri entre les dues prefectures nacionals.  

En cas de guerra oberta no hi hauria governs enlloc ni, és clar, tampoc a les Balears i, per tant, seria impossible per a Prohens repetir en el càrrec. Un escenari nacional que, a efectes de després de les pròximes generals, situaria el país en una posició extrema, que fa la sensació que és l’aposta del PSOE amb l’esperança d’una derrota que es tradueixi en un govern de Feijóo impossible –bé perquè no se’l pogués investir o bé perquè un pic investit Vox el martiritzàs fins a fer-lo caure– i noves urnes que catapultassin de bell nou Sánchez a la Moncloa. Si per contra el PP i Vox arribassin a un acord, en qualsevol de les opcions descrites, inclosa la de la treva, s’obriria la porta al nou pacte illenc. Aleshores, com podria ser l’acord 2027?

N’hem pogut tenir un tast, amb la desacomplexada voluntat ultradretana de forçar la derogació de la llei de memòria democràtica fent en el Parlament un festival de negacionisme i revisionisme històric.

Ha estat la conseqüència de mesos de creixent debilitat del PP davant d’un Vox cada vegada més crescut pertot, amb unes enquestes que el gallec se’n deu fer creus de com se li estan torçant els darrers nou mesos. Aquí s’ha traduït en el fet que els d’extrema dreta exigiren a Prohens que, si volia pressupostos, havia de ser a canvi, sobretot, de la derogació de la llei de memòria. Res de nou, és vera, però en la contumàcia s’hi notava l’objectiu d’imposar a Prohens dues tasses per no haver volgut beure el brou abans. Havien pactat l’eliminació de la norma el 2023, però el PP, incòmode, andoià tot el que pogué. Fins que la necessitat dels comptes l’engrunà i no tengué més remei que acotar el cap. Dimarts passat. Va ser prou significatiu que ni el portaveu titular ni la presidenta volguessin defensar la vergonya.

Més rellevant per al futur va ser el to de la intervenció del portaveu ultra. Es referí al cop d’estat que provocà la Guerra Civil com l’‘alzamiento’, seguint la terminologia franquista, i defensà la mentida de les eleccions fraudulentes –quelcom que multitud d’historiadors han retratat tal com és: una fabulació a càrrec d’autors del revisionisme feixista– que convertiren, digué, en ‘il·legítim’ el govern republicà del Front Popular. Pur negacionisme amb l’òbvia pretensió que no pot escapar a ningú.

A efectes de l’anàlisi present no importen gaire les animalades que deia el personatge –que no feia altra cosa que fer d’ell mateix– sinó la constatació que al PP no li va quedar altre remei, si volia pressupostos, d’enviar-se la glopada d’oli de ricí polític que li serví Vox dimarts. I això és justament el que anunciava el futur. Cadascú tendrà la seva opinió sobre què hauria de fer Prohens, però atès que el PSOE no pactarà amb el PP seria d’una ingenuïtat patològica esperar que els conservadors no governassin i ho deixassin fer a l’esquerra per no pactar amb el sinistre neofeixisme vist l’altre dia.

L’argumentació condueix a l’única conclusió possible sobre com serà l’acord del 2027: farà feredat.