Organitzar el conflicte en temps de crisi ecosocial

El darrer cap de setmana d'agost vaig compartir taula, conversa i reflexió amb les companyes d’Anticapitalistes, en la seva Universitat d’Estiu Estrategias ecosociales frente al fin del viejo orden. La quinzena edició d’una setmana dedicada a generar un espai conjunt de reflexió i anàlisi política, formació, conversa, pensament crític i experiències enriquidor, estimulant i esperançador. 

No feia moltes setmanes havia tengut també lloc Sobremesa, una segona edició (la primera fou el 2022) d’un espai totalment autogestionat que ha sorgit d’un sentiment compartit dins dels moviments de justícia social (moviments per l’habitatge, ecosocials, antiracistes, queer, de defensa del territori…): que ens cal trobar-nos per reflexionar, confluir i explorar estratègies conjuntes. Moltes de les persones que passaren per la Universitat d’Estiu Anticapitalista venien també d’allà. 

En el nostre espai de debat dins la uni, en el bloc d’ecosocialisme, vàrem parlar de com organitzar el conflicte en temps de crisi ecosocial. Compartírem espai amb la gent que a Galícia està lluitant contra una macroempresa de cel·lulosa (Altri non) i amb companyes dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció que des de la Dana de València han articulat una proposta popular i de base per al sosteniment mutu des de la comunitat. També, la dinàmica de lluites que proposa Revoltes de la Terra, i que el mes de maig va fer una primera germinació al Camp de Tarragona (contra una empresa que la multinacional Lotte vol instal·lar al Camp per a la construcció d’uns components de les bateries per a cotxes elèctrics), va posar-se en diàleg per obrir la reflexió sobre les estratègies de cada una d’aquestes experiències i tantes altres en defensa del territori i de la vida, des de la justícia social, i també dels reptes i possibles horitzons, posats en comú. 

I és que en un temps convuls, on sembla que les crisis ecosocials s’acceleren i ens porten directament a l’abisme, es posen en evidència els pilars de les necropolítiques que dirigeixen les nostres vides generant una realitat de multicrisis, que esdevenen emergències cròniques: com la de l’habitatge, les migracions, la precarització dels horitzons de vida, els desequilibris ecològics, com la pèrdua de biodiversitat i la crisi climàtica, etc. Tot alimentat per polítiques ecocides, racistes, injustes i cada cop més violentes, que legitimen i normalitzen atrocitats –com el genocidi a Palestina– en societats cada cop més desfetes, més polaritzades, més violentades i més descoratjadores. Tot està relacionat. I a aquestes emergències cròniques cal aportar-hi el que s’hauria començat a assumir com la vertadera “nova normalitat”: els desastres climàtics localitzats que puntualment es materialitzaran per arrasar infraestructures, cases, pobles, vides… com va ser el cas del País Valencià amb la dana que aviat farà un any (29 d’octubre) va capgirar la realitat de tota una societat. 

Davant aquest panorama cada cop es generen, de les organitzacions, de les estructures de base, espais de confluència de lluites socials, tenint en compte que la crisi ecosocial és el marc d’actuació. El punt de partida des del qual cal sumar forces, per compartir estratègies, per resistir i confrontar, però alhora també per disputar l’autonomia pròpia per decidir els presents que volem viure. Des dels marges, des de la ràbia organitzada, des de la justícia social, l’ecologisme clàssic convergeix necessàriament amb les lluites antiracistes, feministes, dissidents, per l’habitatge, contra el genocidi, la de la classe treballadors… per què? Perquè en el món que volem es construeix des de la justícia social i atenent la diversitat de realitats travessades de diferents maneres i amb diferents intensitats per les conseqüències més greus d’un model econòmic que ha declarat la guerra a la vida (com diu tantes vegades Yayo Herrero). Ens necessitam fortes, juntes, colze a colze, sentint que som part d’una mateixa lluita, diversa, rica, àmplia, global. Organitzar el conflicte en temps de crisi ecosocial implica necessàriament no imposar unes lluites per sobre les altres, ni defensar-les al marge de les altres, treballar juntes, sense fagocitar, tenint clar que l’objectiu és la transformació ecosocial i que cada conflicte, cada batalla, cada articulació, cada complicitat, cada estratègia, cada col·lectiu, cada comunitat, cada ‘ningú’, és imprescindible per esdevenir un moviment fort que pugui transcendir sigles i identitats, per esdevenir un cos col·lectiu rebel i en lluita. 

Això em duu també a moltes reflexions que es tenen dins els propis moviments ecologistes, aquí i arreu de l’Estat, d’entitats que fa anys que treballen la defensa del territori, la conservació de la naturalesa, el pacifisme, denunciant l’explotació dels recursos, el problema dels residus, el dret a l’aigua, etc. Han estat molts d’anys de batalles, campanyes, lluites, han guanyat legitimitat i suport social a força de molta feina de moltes persones. En molts casos han estat durant anys una veu única, central, exclusiva. Ara les bases de l’ecologisme amaren moltes altres lluites, se n’alimenten i l’alimenten, sumen. No perden centralitat, permeten en una societat cada cop més conscient de la seva ecodependència i sumen trajectòria, experiència, professionalitat i estructura a lluites noves i diverses. Són tronc i memòria que nodreixen les confluències que, en un moment de crisi de civilització, es necessiten per construir el desig col·lectiu d’altres mons possibles des de l’avui i entre totes.