Amb novetats a la línia de foc

L’autòlisi tissular és probablement la circumstància més igualitària que irremeiablement esdevé als éssers humans. S'activa just quan s’atura el batec del cor, moment en què unes cèl·lules determinades inicien el procés d'autofàgia entorn dels fenòmens cadavèrics. Els cossos desintegrats amb l'ajuda de l'energia nuclear –de moment, a Hiroshima o Nagasaki– o en algun camp ucraïnès, carbonitzats dins un tanc Leopard alemany o un T-34 rus, no donen gens d’opció al desenvolupament del procés natural. Debades seran les llàgrimes dels parents dels morts de tots dos bàndols per apagar els incendis de les màquines de guerra. Tampoc no podem obviar que la intensitat dels crits de les dones violades en qualsevol guerra –i en la d'Ucraïna, en particular– té els mateixos paràmetres d'igualtat en qualsevol idioma. La igualtat és una condició extrapolable als senyors grans que decideixen començar i acabar les guerres. Els retratà el fotògraf jueu Erich Hartman (1922-1999) amb la seva famosa frase: “La guerra és un lloc on joves que no es coneixen i no s'odien es maten els uns als altres per la decisió de vells que es coneixen i s'odien, però que no es maten”. Cit l'autor i la frase per dos motius. Primer, per l'aparent confusió que subjau en determinades ressenyes documentals en les quals aquella màxima s'atribueix a qui en altre temps fou aviador alemany, Erich Hartman (1922-1993). I, segon, vull destacar l'anterior i potent sentència de Paul Valéry (1871-1945) en el mateix sentit, però més general: “La guerra és una massacre entre gent que no es coneix per al benefici d’una altra que sí que es coneix, però que no es massacra”.

La introducció se'm representa veient la pel·lícula Res de nou a l’oest (Im Westen nichts Neues), d'Edward Berger. Els vuit primers minuts ja avalen tota la projecció. Avançada la pel·lícula, “el festí de l'oca” es tradueix en una lliçó magistral del Carpe diem o prenent part del títol de l'obra d'Eckhart Tolle, exponent del poder del present immediat. En un altre punt, la 'conversa' mantinguda a l'interior d'un cràter entre el protagonista –soldat alemany– i el seu antagonista francès és impressionant. Els moments adobats amb el repetitiu motiu musical són colpidors, la dansa de la mort i la catifa de cossos inerts de joves gasejats contrasta certament –avalant Valéry i Hartman– amb la supèrbia dels vells. Aquest gas va ser tan mortífer i va causar tanta por que, segons explica Benjamin Labatut amb tot detall a Una verdor terrible, va ser eliminat del camp de batalla a la Segona Guerra Mundial. És cert que les reserves d’una tan preuada fórmula d'extermini i un compost millorat de Ziklon B varen facilitar a Hitler l'extermini de milions de persones mitjançant la solució final, la planificació de la qual podem apreciar en la 'didàctica' pel·lícula de Frank Pierson Conspiracy.

En aquesta passejada per l’horror no hem d'oblidar el llargmetratge El fill de Saül (Saul fia), de László Nemes, escruixidora pel·lícula en la qual veiem l'eficiència nazi en la gestió de la solució final i que la violència suggerida impacta brutalment sobre l'espectador. No podem eternitzar el repàs, per la qual cosa –amb el permís del napalm, Wagner, Coppola i Robert Duvall– ens remuntarem a la satíricapel·lícula Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb, d’Stanley Kubric, i al seu moment antològic en el qual Slim Pickens cavalca com un cavall salvatge sobre una bomba nuclear en caiguda lliure llançada des d'un bombarder. Després de les al·locucions finals dels 'senyors grans' Vera Lyn interpreta, amb imatges de l'holocaust –ara, nuclear– de fons, We'll Meet Again, i arriben els títols de crèdit. En la nova versió cinematogràfica basada en l'obra d'Erich Maria Remarque amb què hem començat aquest al·legat antibèl·lic, minuts abans que comenci l'armistici, contradient el títol, es continuen generant novetats mortals, d'aquí la seva reformulació.

Abans o després, uns senyors grans, ucraïnesos i russos, s'asseuran uns davant els altres donant-se la cara. Uns altres –també grans– de consideració més capitalista que nacionalista, amagats probablement darrere les cortines talment com titellaires, dirigiran la funció. La massa, el poble, els ciutadans..., hi hauran posat la carn. Un moment o l’altre s’aturarà aquest conflicte, i, si tenim sort, no ens quedarà res més que esperar el pròxim.