07/08/2021

Normopatia

3 min

Abans que la pandèmia arrossegués l’espontaneïtat dels gestos i la proximitat entre persones, ja hi havia un problema de tipus cultural i polític que afectava la pràctica social en el món contemporani. Els protocols, els formularis, anaven ocupant la vida quotidiana silenciosament. A continuació respongui l’enquesta de qualitat: de l’u al deu, ¿com valoraria l’atenció rebuda? De l’u al deu, ¿en quina mesura han resolt el seu problema? Per qüestions de seguretat o de qualitat, la seva conversa pot ser gravada. La qualitat és un constructe del món actual que consisteix en garantir que tot encaixi. Els constructes són formes de referència per estructurar les relacions socials: miren d’endreçar el que és percebut com un desordre. La vida és un d’aquests grans desordres, perquè, constitutivament, no encaixa.

Un exemple d’això són les enquestes de qualitat per avaluar els professors. Despleguen una gramàtica de satisfacció i conformitat en relació les vivències a classe, excloent qualsevol valoració literària del tipus “m’estimaria més” o “tal vegada sí”. En canvi, es redueix l’experiència a dues o tres paraules: molt en desacord; en desacord; neutre/indiferent; d’acord; molt d’acord; no sap, no contesta, no aplica. Per conèixer la satisfacció es pregunta, per exemple, si l’estructura del pla d’estudis ha facilitat una progressió adequada de l’aprenentatge; si el volum de feina exigit ha estat coherent amb el nombre de crèdits de les assignatures; etc. No es pregunta si la matèria planteja nous interrogants, si la professora és crítica amb el contingut, o si és ocurrent posant exemples. Tot això no es pot avaluar amb precisió. És natural: els professors són humans i ja sabem que, per als humans, res no és segur. El protocol o l’enquesta desconeixen que la condició antropològica fonamental és l’ambigüitat, com deia Lluís Duch: som capaços del millor i del pitjor. De tot plegat les enquestes no en són conscients: funcionen soletes amb gran eficàcia. Marquen el pas amb la norma ideal. No necessiten ni el matís ni l’adverbi. No els cal un conte abans d’anar a dormir. L’enquesta és anònima: manca un nom propi.

Històricament, els totalitarismes han exclòs l’ambigüitat de l’humà: per fer encaixar els fets amb una condició ideal dissenyaren solucions finals. També hi ha, en els protocols i en les enquestes, un ideal de puresa normativa que necessita excloure l’ambigüitat de l’humà per reduir-lo a la mínima expressió. És així que cada vegada vivim més dels protocols i menys de les experiències. Les experiències formen part de l’inesperat de la vida. L’ús excessiu de protocols i formularis és una normopatia, en la línia del que Freud anomenà pulsió de mort i Lacan gaudi obturador. Vol dir que fan emmalaltir les persones i, al mateix temps, generen una satisfacció insana de la qual no poden desprendre’s. Amb la pandèmia, aquesta normopatia ja coneguda s’ha expandit com el virus i ha produït un rebrot de neurosi obsessiva generalitzada que impedeix improvisar o renovar. ¿Vol continuar amb l’enquesta? Ho sento, hi ha camps obligatoris que no s’han omplert. Sentit únic de pujada. Accés inhabilitat. No soc un robot. En el dia a dia, tothom comprova que sempre fa alguna cosa malament, per ignorància socràtica i no per mala fe. O perquè som humans.

La normopatia col·lectiva genera símptomes difícils d’abordar: molta gent no pot pensar per fora de la casella i necessita que li diguin què ha de fer. Al final, tot s’acaba convertint en un quadre de comandament existencial, des d’on l’imprevist esdevé un mur infranquejable. Improvisar, tret cultural meravellós del sud de la Mediterrània, font de creativitat, és titllat de desordre que cal suprimir definitivament. Tot s’ha de fer com estava previst: pla de contingència, pla de viabilitat, pla estratègic, pla de vida, pla docent, pla de Bolonya. Ara pla!

D’acord, mantenim els formularis i les enquestes, tan útils per comprovar un cop més que, malgrat tot, encara ens queda alguna satisfacció escanyolida i fugaç. Tot sigui per la qualitat, anhel immortal. Però reforcem, al mateix temps, altres dimensions de l’experiència humana: l’amor, l’art, la literatura, l’amistat. Fem-los presents per guarir la normopatia. Hauríem de reprendre la vida tal com ens ve, sense pla d’acció, protocol de seguretat o enquestes de satisfacció. Deixem-nos anar una mica. Està clar que morirem un dia, però això no significa dedicar-nos-hi gustosament quan encara no toca, màxima puntuació a la casella mortífera, que no sap que el temps s’acaba.

Anna Pagès és professora de la FPCEE-Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

stats