Amb nocturnitat i traïdoria

Un dels misteris més mals de desxifrar d’aquesta terra nostra és conèixer el què i el com de les inversions fetes amb l’anomenat 1% cultural. Hi ha diferència amb el que teòricament es fa amb els doblers recaptats per l’impost turístic que, millor o pitjor, la gestió està regulada, passen per una mena de concurs, hi ha un organisme de decisió i es publica un llistat de projectes que rebran unes quantitats determinades. Els doblers de l’1% cultural, que fa més de trenta anys que existeixen o haurien d’existir –o a temporades existeixen més que no en altres–, han tingut sempre uns designis insondables, tot i estar marcat per llei que un 1% de la despesa de l’obra pública s’ha de traduir en inversió de foment de l’activitat cultural o millora patrimonial.

Fins al moment i fins on una coneix, qualsevol periodista que ha volgut saber quina era la quantitat que responia a aquest 1% durant un període determinat normalment ha acabat desistint. I no en parlem si, a més, s’ha atrevit a demanar quins projectes culturals s’havien beneficiat de cadascuna de les obres. Allò que sembla que ha de ser tan fàcil de “aquesta obra ha costat tant, l’1% és ics, i aquest ics servirà per pagar això, que val tant”, això ha estat una informació habitualment impossible d’aconseguir. Sempre ens hem perdut en unes aigües llenegadisses i molt fosques. Cada administració gestiona els seus 1% i tira milles els capritxos de cadascú.

Durant un temps, podies intuir alguns 1% culturals que sortien com bolets en forma d’escultures a les rotondes de les Illes. De vegades fins i tot t’ho deien: aquest conjunt –i tu pensaves “aquestes bubotes” o “aquest nyap”– s’ha pagat amb l’1% cultural. Quan anaves per les carreteres i cada dos per tres et sortia un nou 1% cultural –triat en un acord secret entre constructor, artista o galerista i qualcú de l’administració–, pensaves que, de veres, l’1% cultural no ens feia cap punyetera falta.

Però sí que ens en feia, de falta. Perquè la cultura i el patrimoni pressupostàriament van molt a la baixa, perquè no hi ha criteris d’inversió –ni d’acció– per aconseguir estimular culturalment el país, i perquè les infraestructures culturals estan mancades de recursos humans, tècnics i econòmics. I perquè allò que fa falta és regular-lo i saber sota quins criteris s’inverteix, si s’inverteix.

Aquesta setmana, Diario de Mallorca avançava que el Parlament tramita un decret per exonerar els projectes europeus de complir amb l’1% cultural. Finalment, no ha quedat clar si els fons europeus són finalistes i no poden finançar altres conceptes o si es podrà fer. En tot cas, sigui possible o no aplicar aquest 1% cultural ara que hi haurà partides grosses europees, la manera en què s’estan fent els tràmits per part de l’Executiu és d’allò que es diu amb nocturnitat i traïdoria. Ni expliquen, ni justifiquen, ni lluiten per fer-ho millor, ni més transparent. Com s’ha fet sempre amb l’1% cultural fins ara, vaja. I per fer-ho així, de bell nou, no cal. Amb tot, recordem-ho: aquest Govern és el que va declarar la cultura bé essencial.