No veure l'eclipsi és de pobres
La primera persona a qui vaig sentir parlar de l’eclipsi va ser la meva amiga Laura, que tant t’avisa que estàs entrant a Urà retrògrad com t’avança, el gener del 2025, el lloc exacte on anirà a veure l’eclipsi. Coneixent-la, segurament fa mesos que ja ha triat fins i tot el llibre que s’endurà per matar les hores mortes a la Serra i que ha analitzat quin és el model d’estoreta més còmode –i alhora més econòmic– per estirar-s’hi a esperar.
Donava per fet que els rics reservarien els millors hotels, els millors restaurants i que tindrien un lloc privilegiat des d’on mirar el cel, però està indignada amb el dispositiu preventiu de l’Administració. “No em pensava que m’ho prohibirien tot”. Però els polítics saben que l’ombra de Mazón és allargada i val més passar-se que quedar curt. Així, les opcions per contemplar l’eclipsi es redueixen. I no és cap secret que mai no ens ve més de gust una cosa que quan ens diuen que no la podem fer.
L’eclipsi total és excepcional, però no basta treure el cap al balcó per contemplar-lo. Una Mallorca atapeïda de turistes es dividirà entre els que l’ignoraran, els que el veuran des d’on no toca i acabaran decebuts i els que, com Laura, s’ho prendran com si fossin concursants d’El joc del calamar. Hem de veure com es reparteixen els percentatges.
La darrera vegada que Mallorca va viure un fenomen astronòmic igual va ser fa 121 anys. L’illa tenia aleshores tot just 250.000 habitants. Era eminentment agrícola. Hi arribaren científics de mig Europa carregats de telescopis, càmeres i instruments d’observació. Les autoritats els ho posaren fàcil: els eximiren d’aranzels, demanaren a les fàbriques que deixassin de treure fum perquè no enterbolís el cel i els convidaren a sopar després de l’espectacle. La Mallorca d’avui té un milió d’habitants, més un altre mig milió de turistes que s’hi afegiran aquests dies, però la discussió ja no és on col·locar el telescopi, sinó on deixar el cotxe. O com arribar-hi a temps si tot està tallat en horari laboral. Els científics del 1905 són els turistes del 2026.
Laura ha demanat el dia lliure i sortirà de casa a trenc d’alba, temorosa de quants com ella hauran tingut la mateixa idea. Jo em conformaré que després m’expliqui la gesta, viure-la a través de la seva experiència. Ella hi insisteix: “No veure l’eclipsi és de pobres”. Des del principi tot això anava d’una qüestió de classe.