01/06/2021

No es tracta de guanyar, es tracta de tenir una identitat

BarcelonaFa unes setmanes, un grup de periodistes vam quedar per dinar. Alguns d’ells, cares conegudes que segueixen l’actualitat del Barça. Coses de la vida, qui va escollir el restaurant no sabia que ens citava a la cantonada on l’afició de l’Espanyol s’havia citat per acompanyar l’equip cap a l’estadi. De sobte, centenars d’aficionats blanc-i-blaus rodejaven la taula. Ja podeu imaginar l’escena. Quatre gats van insultar, però la majoria s’ho miraven divertits. Alguns es paraven per fer-la petar, com un avi amb bufanda de llana, de les d’abans, al coll. Va explicar-me que era el soci 111. I que havia estat a la final de Copa del 1957, perduda contra el Barça, i les dues finals de la UEFA. Perdudes. No va citar-me cap final de Copa guanyada, curiosament. I vaig pensar en aquells culers que t’expliquen, amb orgull, que van ser a Sevilla contra l’Steaua. La derrota et pot arribar a marcar més que el triomf. Et deixa cicatrius a l’ànima, et posa al teu lloc. Però hi ha diferents tipus de derrotes. El que importa, en el fons, és el camí.

En una societat egòlatra on sembla que només valgui tenir més seguidors, més likes, més visites i més diners, hem acabat convertint la passió pel futbol en una competició on tot el que no sigui guanyar és un fracàs. I és que vivim en una societat on tot és una comparació, on sempre ens posicionem respecte als altres: per sobre o per sota. I oblidem el camí fet. I oblidem que a la vida, com al futbol, el més normal és perdre.

Cargando
No hay anuncios

Jo ja porto sis descensos amb el meu Sabadell. Costa molt explicar un descens als aficionats d’un club que no ha baixat mai, però no els hi recomano. Ara, cada descens és diferent. En alguns, havia desconnectat emocionalment d’un equip lamentable i ni em va fer mal. Altres cops volia insultar els meus jugadors. I aquest any, els he aplaudit. M’han fet sentir orgullós, competint en un context complicat. El camí que han fet m’ha emocionat. A l’esport es tracta d’acabar amb el cap alt quan acabi el curs, passi el que passi. Com Guardiola, que pot besar la medalla de subcampió perquè sap tota la feinada que ha fet, diguin el que diguin aquells que només saben valorar el resultat final. I no pas el camí fet. D’això es tracta, siguis el Barça o el Sant Andreu, que aquest cap de setmana va moure milers de persones en un partit de play-off. Es tracta que l’afició estigui orgullosa del projecte. Que s’emocioni amb el camí fet. I segueixi amb ganes d’anar a partits clau, per ser-hi i poder explicar-ho amb els anys. Es tracta de tenir una identitat. Aquest hauria de ser el camí del Barça, ara que no hi ha diners a la butxaca. Que els aficionats, encara que la pròxima temporada no es guanyin títols, pensin, emocionants, que es va pel camí correcte. Una derrota sense projecte és devastadora. Una derrota quan defenses una idea, quan has fet un llarg camí, té certa bellesa, malgrat la tristor.