No sona l’alarma

PalmaLes xifres a l’alça i sense fre de l’habitatge a les Balears, tant els preus de venda com els de lloguer, són només números freds, despersonalitzats, que amaguen una realitat fins i tot pitjor. Segons confirmen experts immobiliaris, estan deixant de banda tots els doblers negres que propietaris avariciosos exigeixen als compradors per tributar menys per l’impost de transmissions patrimonials. Són els privilegiats que espremen al màxim la rendibilitat de les seves propietats, sense importar-los que el preu demanat està per sobre del valor d’allò que venen. Davant ells hi ha els compradors desesperats, els que s’endeutaran fins al coll per aprofundir en la bretxa que destrueix la classe mitjana i els mínims de la justícia social. El patrimoni dels rics s’eixampla per sotmetre els que menys tenen, presos ara durant dècades de bancs que han blindat el seu negoci amb productes condicionats. Quan van veure que l’Euríbor reduïa els marges (i després de ser rescatats amb doblers de tots), van traslladar els guanys als plans de pensions, a les assegurances de vida, les de llar i fins i tot a la contractació d’una alarma. L’alarma és el símbol de la societat de la por que atia l’extrema dreta, de la protecció enfront dels que venen de fora, aquests que ni somien a comprar-se un pis de 60 anys per 300.000 euros. Ells, víctimes del racisme immobiliari, primer hauran d’intentar aconseguir un sostre; una habitació compartida pel preu que tenia un pis sencer fa a penes uns pocs anys. I tal vegada ho aconseguiran si no tenen fills menors o si no entren dins les poblacions o nacionalitats menys perilloses per als propietaris. “Continua cercant”, els diuen als agents immobiliaris. Són els mateixos que esperen ajupits fins que algun incaut millori l’oferta de compra, els mateixos a qui no els importa vendre el seu pis a un estranger. Un que posarà, sense parpellejar, el xec amb el grapat d’euros extra a la taula del notari el dia de la signatura.

I per cada pagament en negre, subhasta legitimada i venda de segones residències a estrangers, hi ha algú que no podrà viure i treballar en aquestes illes. Uns se n’aniran mentre uns altres resisteixen en presons abandonades, xaboles, albergs saturats o dormint al ras, amb totes les esperances perdudes. Miris on miris, ens està quedant una societat individualista, deshumanitzada, en la qual continua sense botar l’alarma.