No, senyors, la mar no pertany a qui l’explota

A les Illes hem aconseguit una nova proesa administrativa, un nou truc de màgia: per poder ampliar una reserva marina hem assumit reduir la protecció de totes. I ho explic. Ens situam als Freus, entre Eivissa i Formentera, la primera reserva marina declarada a les Balears, el maig del 1999. L'any passat, el Govern, després de presentar el seu ambiciós Pla de conservació marina, va anunciar l’ampliació de l'àrea protegida. I, per a sorpresa de ningú, els pescadors recreatius es van alçar en armes amb les seves ja conegudes tàctiques per pressionar els polítics: referències a la tradició, a “les reserves són vedats per als professionals” i allò que sona tan sicilià d'amenaçar de retirar els vots al PP. Per cert, la tradició com a al·legat per frenar la protecció mediambiental mereixeria un article sencer, però serà un altre dia.

I quina ha estat la resposta del Govern? Ara ve el truc de prestidigitació, perquè la solució aposta per ampliar la reserva però rebaixar, a canvi, el nivell de protecció tant d'aquesta àrea com de la Punta de la Creu, Tagomago i els illots de Ponent. Si finalment s'aprova (acaba de tancar la fase d'al·legacions), els recreatius podran augmentar les quotes de pesca i, a més, utilitzar tècniques que fins ara no estan permeses a la major part de les reserves. El director de la Fundació Marilles, el biòleg Aniol Esteban, ho resumia així al Nautilus d'IB3 ràdio: “Estam parlant d'un decret que allò que farà serà incrementar la pressió pesquera a les reserves marines d'Eivissa i Formentera”. Les reserves desvirtuades.

Escalfament global

Els pescadors creuen que la mar els pertany i que, per tant, tenen dret a explotar-la fins a l’infinit i sense tenir en compte que ja s’han exterminat poblacions senceres. Sense tenir en compte la pressió afegida de l'escalfament global (fins i tot les poblacions de sardines estan minvant, però podeu estar segurs que s’optarà per pescar-les fins que no en quedi ni una, perquè la llibertat és més important que la biodiversitat). Qualsevol avenç en la defensa del medi marí continua sotmesa al dret de vet dels sectors que n’exploten els recursos. Un vet minoritari sobre un bé comú. Hem assumit que els pescadors –professionals o recreatius– tenen una mena d’autoritat especial sobre la mar, una legitimitat automàtica per determinar què s’hi pot fer i què no. Per què? Hi insistesc: PER QUÈ? Per què són els que exploten la mar els que han de decidir sobre la seva protecció si tots en depenem?

El problema és, en bona part, una qüestió de llenguatge i d’estructura, perquè les reserves de les Balears són tècnicament reserves marines d'interès pesquer i, és clar, encara que això permeti millorar les poblacions, l’objectiu és que, en un futur, els pescadors tinguin més vida marina a explotar. Ni tan sols li diuen vida, són ‘recursos pesquers’, i fins que no es deixi de pensar en els oceans i els seus habitants des del punt de vista de la depredació, no els podrem salvar. És el mateix parany lingüístic amb què es van protegir les balenes fa just quaranta anys. No es van deixar de matar sense més ni més a la vista de la catàstrofe que en suposava la desaparició, sinó que es va establir una moratòria, cosa que ve a dir que se les deixa créixer i multiplicar-se i ja veurem si algun dia es tornen a caçar. Recursos, estoc i explotació són paraules trucades amb què els humans sustenten el seu estatus autoproclamat com a déus del món –déus insatisfets i irresponsables, que diria Yuval Noah Harari– per seguir considerant que els animals i els seus hàbitats hi són per al seu únic profit. Un llenguatge al servei d'una idea que ens porta al desastre, que amaga que d'un oceà sa depèn tota la nostra vida, que sense ell no hi ha res. És hora que entenguem que la seva salut és la nostra. Així que encara aniré més enllà, i ja em direu radical; si tenim clar que la mar està sobreexplotada, que no hi ha ni la diversitat ni les poblacions de fa vint o trenta anys –i no me n'aniré més lluny–, per què s'assumeix com a normal seguir menjant-se l'oceà? Per què els que sostenen la sobreexplotació tenen més dret que jo a decidir sobre el futur?

La mar no pertany als qui l’exploten. La mar és un bé comú del qual depenem tots, també els qui no pescam i els qui fins i tot hem arribat a la conclusió –incòmoda per a molts, però difícil d’ignorar– que en un ecosistema espletat la resposta més coherent és deixar de menjar-se’l. La conservació no hauria de partir de la pregunta de com podem continuar pescant sense arribar al punt de no retorn, sinó a què estam disposats a renunciar –aquí i ara– perquè els ecosistemes continuïn existint. I potser les àrees marines protegides que hem de tenir a les Illes no han de ser reserves d'interès pesquer, però a veure qui s'atreveix a obrir aquest debat.