16/09/2023

'No me llame Ternera' o el periodisme i la llei

Jordi Évole i Màrius Sánchez presenten al Festival de Donostia el documental No me llame Tenera, la versió cinematogràfica de la seva entrevista amb Josu Urrutikoetxea, l’exdirigent d’ETA més conegut per la manipulació despectiva del seu renom, d’aquí el títol del film. Abans de projectar-se ja ha rebut crítiques diverses, que apel·len a l’historial del protagonista construït pels seus enemics i que la justícia no valida: de moment, Urrutikoetxea viu en llibertat a França, i aquí va ser diputat al Parlament Basc abans d’una campanya per trobar-li uns delictes de sang que evidentment no tenia; si no, li hauria estat complicat asseure’s a l’escó de Vitòria-Gasteiz en la legislatura que va fer el gran pas cap al final de la violència que va ser el pacte de Lizarra-Garazi, el 1998; el dia 12 va fer vint-i-cinc anys d’aquell acord que, no sense emoció, vaig poder explicar des d’allà mateix.

Evidentment, els crítics amb Urrutikoetxea, que ja han portat a la Fiscalia la pel·lícula, que encara no ha estat projectada, prescindeixen del seu paper fonamental –diria que decisiu, com els d’Arnaldo Otegi, Mikel Antza o Rafa Díez– en el procés de pau, com a defensor del trànsit de la lluita armada cap a les vies polítiques i com a interlocutor en diverses converses amb el govern espanyol. L'Audiència Nacional ja ha rebutjat fer "censura prèvia". Però, a banda d’això, el periodisme no ha de triar les seves fonts en funció de la seva situació legal, sinó en funció de l’interès informatiu. Aquest és el meu plantejament –tan discutible com es vulgui–, que explicava a la primera lliçó que feia cada any als alumnes de l'assignatura de periodisme en situacions de conflicte, que vaig impartir a la URV, sobre ètica i deontologia.

Cargando
No hay anuncios

El primer supòsit és no confondre l’ètica del periodista amb la de determinades fonts, i no hem de silenciar-les, si formen part de la realitat que volem explicar, encara que les detestem: el Time va dedicar una portada a Bin Laden. Josep Pla i Eugeni Xammar van entrevistar Hitler, i aquell testimoni essencial, com les cròniques de Xammar a La Veu de Catalunya d’ara fa cent anys, va formar part de la impressionant denúncia del nazisme del posterior llibre recopilatori de referència L’ou de la serp (1998), titulat a partir d’un film d’Ingmar Bergman. Truman Capote es va inventar el gènere de la no-ficció i el nou periodisme entrevistant dos assassins, que van acabar executats, base primer d’articles al New Yorker i després del gran llibre A sang freda, traduït al català per Avel·lí Artís-Gener, Tísner (1966), un al·legat essencial contra la pena de mort. La pel·lícula Capote ho narra fantàsticament, i l’actor que el representa, Philip Seymour Hoffman, va guanyar l’Oscar el 2004.

Jo vaig entrevistar i tenir com a fonts que reservava dirigents d’ETA i de l’IRA, quan eren a la presó i la clandestinitat –Urrutikoetxea entre ells– i les organitzacions estaven en actiu i fora de la llei. Sense el concurs d’aquestes fonts, hauria privat els lectors de temes tan importants com la visió del final dels troubles del comandant de la brigada de Belfast de l’IRA o la retransmissió de primera mà de Martin McGuinness dels acords de Stormont; les primeres autocrítiques d’ETA per l’atemptat d’Hipercor, que van menar a les primeres reunions restauratives entre víctimes i victimaris, essencials en el camí de la pau; o l’exclusiva a l’Avui amb en Josep Playà que els Jocs Olímpics de Barcelona no serien objectiu d’ETA, quatre anys abans de la seva inauguració.

Cargando
No hay anuncios

Fenòmens polítics com el terrorisme i el feixisme, i socials com el crim en general, inclouen necessàriament el concurs de fonts fora de la llei i exposades a l’alarma social. Prescindir-ne ens pot portar a l’agressió deontològica greu d’ocultar part de la realitat o transmetre-la esbiaixada, un greuge que lamentablement veiem incrementar-se amb l’auge actual de la premsa de tendència que tendeix al tendenciós, em permetran el joc de paraules. De la mateixa manera, a la banda dels emissors ens trobem –sobretot en organitzacions castigades per la premsa convencional hostil– que es consideren propietaris dels seus missatges i que són repatanis a periodismes extramurs del seu entorn de confort; Évole explica, en aquest sentit, com li va costar que Urrutikoetxea accedís a l’entrevista. Per tant, prescindint per defecte d’aquestes fonts podem lesionar la deontologia, tot i pensar que estem fent tot just el contrari. Només un encreuament entre l’ètica personal i la deontologia professional ens permetrà encarar aquest repte sense sentir-nos malament i sense acatar pressions que, sens dubte, arriben sempre a contrario sensu.

En periodisme mana el dret a la informació, mana la notícia. Periodisme i política són de vegades vasos comunicants que es perjudiquen recíprocament en la invasió de les seves respectives realitats líquides. Aïllar violències –pacte d’Ajuria Enea, 1988– i traçar línies vermelles a totes les intoleràncies –l’actual no pactar amb Vox del PSOE, Sumar i els partits nacionalistes– és obligació dels polítics, i en la mesura que ho facin bé, els actors aïllats s’aniran fent invisibles i deixaran de ser notícia. Però mentre ho siguin –i estem veient que ho són amb la pujança de missatges feixistes de les extremes dretes europees–, el periodisme no ha de dimitir de les seves funcions estrictament informatives; altra cosa és fer propaganda o angelitzar, que evidentment està contraindicat en tots els casos, com va establir el codi deontològic de la professió periodística a Catalunya, per cert, pioner (1992).

Cargando
No hay anuncios

Com a resposta a la sol·licitud de 514 persones de retirar No me llame Ternera de la programació del Festival de Donostia, el seu director, José Luis Rebordinos, resumia el seu impecable argumentari en una frase: “Dar la voz no es ni mucho menos dar la razón”.